L'escola 2.0. La revolució silenciosa (I)

Hola a totes i tots:

El post avui arribarà puntualment no com ahir jeje!!. Diguem que va ser una dia complicat per allò de que qui no té memòria després paga les conseqüències. Per resumir-ho molt quan vaig arribar a casa NO tenia claus per a entrar uffff!!. Gràcies Anna per acollir-me. Eres un sol ;-).

Encara que no ho cregueu avui tinc apuntats al meu paper que m'acompanya diàriment per anotar idees per a post 6 temes i títols diferents. Evidentment que no en parlaré de tots tranquis!!.

L'entrevista que Cuní li ha fet a la Consellera d'Educació Irene Rigau ha donat molt de si a tots els forums on estic subscrita. Ha generat tantes visions diferents del tema que finalment he decidit aprofitar una síntesi de tots ells per a explicar-vos que en penso de tot plegat. De tot el que he pogut llegir avui tinc visions des de tots els àmbits: pares/mares, professorat, tècnics, informàtics, especialistes en tecnologia i clar, l'entrevista que he sentit aprofitant que m'ha arribar l'enllaç de la web de TV3.

Us explico com he sentit l'entrevista. M'he posat els auriculars i sense veure la imatge he sentit les preguntes i les respostes. Si no fora perquè sabia que estava feta aquest mateix matí hagués dit que sentia un discurs de fa .... posem 20 anys?. La veritat que no tant pel que dia, en algunes coses podria fins i tot estar-hi d'acord, sinó pels arguments educatius i pedagògics que utilitzava per a poder justificar-ho. M'ha fet l'efecte de sentir aquell discurs de la meua iaia de "la letra con sangre entra" i aquell altre de què l'important són els continguts. Quantes hores invertides per tots i totes i quants intents de canvi i de millora durant les dues darreres dècades per arribar a aquest punt. Quina llàstima!!. Pel camí, com sempre, ni una sola dada empírica que sustentés tot el discurs polític. També un clàssic.

El nostre sistema educatiu, no només el català sinó també l'espanyol, s'ha caracteritzat per no fer recerca educativa sistemàtica i tenir que utilitzar com a referència les dades de l'OCDE i dels informes PISA que aquests fan. Que estan molt bé i jo els utilitzo sovint però ja vaig dir en un post anterior que per a mi tenen problemes greus de contextualització. A més, tot govern que es preciï té un sistema de recollida de dades de manera longitudinal per a poder demostrar que les coses avancen, o no, en una direcció determinada. No una foto fixa d'un moment sinó dades reals any a any. Ara és molt difícil poder demostrar que ens hem equivocat o hem encertat perquè, en realitat, els canvis polítics dels darrers temps que han estat cicles, com a molt de 8 anys, no ens deixen temps suficient per analitzar res en profunditat i seriosament.

Primer, en llegir els missatges d'uns i altres i veient el que dien:

- Pares: reclamant el seu dret a exigir una escola moderna, actual i tecnològica.

- Professorat: dient la reforma que bé altra vegada quan ni molt menys estaven consolidades les anteriors. Que hen fet per a merèixer això?.

- Tècnics informàtics: que han viscut en primera persona la configuració de xarxa i els equipaments dels centres de l' 1 x 1 que es pregunten qui va dimensionar allò per a invertir una quantitat indecent de diners en una cosa que es podia resoldre de forma més barata i més fàcil.

- Els proveidors de continguts: que ja s'estan imaginant tornar a l'època dorada quan tenien un públic captiu en forma de consumidors de llibres de text i material didàctic.

- Uns polítics: que han decidit, una vegada més, salvar al món en forma de projecte educatiu sense tenir en compte per a res que estem parlant de persones que senten, pensen i necessiten ser considerades. Totes elles!!.

Feta aquesta proximació rapidíssima he trobat a faltar alguna cosa fonamental. Ningú en aquest discurs des de tan variades perspectives ha parlat, ni un moment, dels estudiants. Bé, perdoneu, si, els professors/es perquè és al seva feina. Ells/es, l'estudiantat, que en pensen de tot això, què necessiten?, com els va?, quines eines els resulten més útils per a treballar i per aprendre?, ...

Els que em coneixeu en la meu vessant acadèmica segur que m'heu sentit començar, moltes vegades, una classe o una conferència dient que les eines TIC són màquines "tontes" que sense un contingut i una acció didàctica per part del professorat ben poques coses poden aportar en termes d'aprenentatge. Tot i així el que no podem negar, tampoc, és el seu potencial i totes les coses que ens han facilitat en els darrers 15 anys. Crec que puc utilitzar, sense por a ser massa atrevida, la paraula revolució. No només a l'àmbit escolar, que també, sinó a tots els àmbits. Per això feia la reflexió sobre les adiccions a les comunicacions al post d'ahir.

Amb la meua visió optimista del món, després de sentir l'entrevista m'he quedat amb certa sensació d'entre "pena i frustració". Marxava cap a classe d'anglès i tenia una hora de bus que m'ha permès pensar en el tema. Quan he arribat a classe se m'havien ocorregut algunes idees que m'agradaria compartir amb tots/es. Només algunes perquè demà hauré de continuar.

Crec que per primera vegada no ens cal preocupar per la visió dels polítics, tot el contrari. La implantació massiva de les TIC, no tant a l'escola com a la vida del professorat en general, fa possible que aquests puguin contrarestar la seva sensació "abandonament" per part de l'administració educativa i de la societat en general. Aquestes TIC en forma de xarxes socials els ofereixen la possibilitat de compartir, discutir, reflexionar, inclús "plorar", si em permeteu l'expressió, en comunitat. Hi han experiències molt interessants com per exemple: Novadors, EducaconTIC, XTEC,. També aquests espais els permeten tenir la sensació de què no estan sols i poder compartir la seva feina, objectius i problemes amb algú que els compren perquè el seu dia a dia no està tan llunyà.

Una altra cosa que m'ha omplert d'esperança ha estat pensar amb la quantitat de professors que a Catalunya han participat i participen en el projecte Educat 1x1 i el munt que han tingut que treballar per posar-lo en marxa. Tot el que han aprés, el que han treballat, les xarxes que han creat i l'organització del centre per a fer-ho possible, pares inclosos, està aquí i d'una o altra forma es continuará aprofitant. Una inversió que s'ha de rendibilitzar sense cap dubte.

I per acabar la reflexió d'avui. Un professorat motivat, implicat i treballador que creu que les TIC són la solució universal però que poden ajudar, com a eines, a fer les coses d'una altra manera. Quan les han utilitzat de manera adequada han aconseguit millors resultats d'aprenentatge, estudiants més motivats i pares més implicats.

Per què els polítics no utilitzen això com a exemple?. Segurament perquè el més important no és l'educació del país ni la formació real dels estudiants. Seran unes altres coses que disfressades d'educació els permeten aconseguir uns altres objectius que d'una altra manera els podrien fer impopulars.

Jo diria que, la revolució de l'escola 2.0 ja ha començat i per molt que intentin aturar-la, afortunadament, ja és massa tard. Demà parlarem de les nostres armes. Totes elles igual de poderoses que de discretes. Una gran oportunitat!!.

Avui em despedeixo sonant David Gray "Babylon 2007". Ja sabeu Babilònia va ser una gran ciutat de l'antiguitat. La més gran de l'Imperi Mesopotàmic i gran centre religiós i cultural de l'època. La seva granesa ha arribat fins als nostres dies.

Bona nit!!

Les adiccions comunicatives

Hola, bon dia:

Avui el post arriba amb una mica de retard, però arriba :-).

Fa uns dies que llegia un missatge que em va arribar a la bústia de correu que parlava de les adiccions a les TIC. Els darrers informes parlen de què un 15% de la població es pot considerar adicta a aquestes noves eines i al que suposa el seu ús. Podriem dir que tots nosaltres som adictes? Què penseu?.

Mirem d'analitzar la nostra relació amb les TIC i ho farem reproduint el començament del dia de tots/es nosaltres.

- Sona el despertador. Per a molts de nosaltres és el del mòbil.

- Al mateix aparell si hi ha missatges-e que han arribat durant la nit els veiem a la pantalleta sinó segur que l'ordinador no està parat i tocant suament qualsevol tecla ens mostra el correu-e en pantalla. Un cop d'ull per a veure que hi ha.

- Tenim el Facebook obert i els més matiners que nosaltres ja han començat a comentar coses i a publicar els primers missatges del dia. Si us passa el mateix que a mi el meu Face no descansa mai perquè tinc agregades persones de quasi totes les zones horàries del món. Quan unes dormen les altres estén actives. Diem bon dia al tota la nostra comunitat.

- Entrem al Twiter. Si és després de les 7,30 h del matí segur que ja trobem twets. Diem bon dia en forma de twet.

- Quan tot això està en marxa tornem a revisar el correu. Algú nou ens segueix a twiter, algú vol ser amic nostre al faceebook, algú ens vol agregar al Quepasa, ... Mentre, ens han arribat ja les actualitzacions dels nous posts dels blogs als que estem subscrits i si hi ha comentaris també. Hem de llegir-ho per a veure les novetats. Ens hem acostumat a fer-ho.

- Mirem les notícies del dia a la premsa digital i/o posem le notícies a la TV mentre esmorzem. Es convenient estar al dia de totes les cose que passen. En passen tantes cada dia uf!!.

Són, més o menys, les 8 del matí i hem de marxar a treballar.

Segons quina sigui la nostra feina totes aquestes aplicacions, i més, ens acompanyaran durant tota la jornada. Sent així, segur que molts/es quan arribeu al vostre lloc de treball a més a més de totes les a les que he fet menció obriu les eines de comunicació síncrona (per exemple skype o messenger).

Amb tot això obert al nostre escriptori ens disposem a concentrar-nos en la nostra feina i en les nostres obligacions mentre:

- Arriben correus a la bústia.

- Publiquen missatges al nostre mur del Facebook

- Salten dotzenes de twets cada hora de la comunitat a la que seguim.

- Cometen posts dels blogs que també ens arriben a la bústia. Alguns semblen interessants.

- A l'skype o al mss hi ha sempre algú dient: "hola, no vull res no, només saludar".

- El mòbil com no el tenim en silenci va sonant durant tot el dia mentre els missatges de text van arribant a la bústia.

Podria seguir però ho deixo aquí amb tres preguntes:

- On queda la capacitat de concentració en la feina que hem de fer?

- Esteu segurs/res que som capaços de gestionar tota aquesta infinitat de comunicació i d'informació d'una manera adequada i a més a més rendir intel·lectualment?

- Som adictes? (pregunta amb la que començava).

Us cedeixo la paraula ja direu ...

Bona nit!!.

Crisis? What crisis?

Bon dia i bon començament de setmana.

Avui he decidit que el post ha de servir per a donar una mica d'optimisme. Pareix que tots els missatges que ens arriben, algun de meu també, van només en la direcció d'explicar i dir el malament que estan totes les coses. La veritat és que hi ha algunes que si que estàn més malament que fa uns anys. Però, què significa estar més malament?.

Si heu llegit informes o publicacions d'economia hi ha teories de tot tipus per explicar una realitat perquè, clar com en tot, hi ha diferents visions i diverses interpretacions d'una mateixa realitat. He llegit diferentes vegades que, en contra del que ens pot semblar, les èpoques de revolució són les més conservadores i les de crisi són les més innovadores. Sembla tot el contrari, veritat?. A mi també m'ha cridat sempre l'atenció en sentir-ho explicar.

Si ens fixe'm en les èpoques de crisi, que és on estem ara, pot ser si que podem entendre el per què son innovadores. Ara mateix els especialites diuen que en realitat és com si estiguéssim "reinventant" el món perquè som en un moment històric de reconfiguració del món,Si ens fixe'm en les èpoques de crisi, que és on estem ara, pot ser si que podem entendre el per què son innovadores. No només això sinó que les TIC ens obren un món alternatiu i paral·lel que, en realitat, ens ofereix possibilitats quasi infinites de reconfigurar la nostra vida, la nostra professió i el nostre món d'una altra manera. Pot ser ni millor ni pitjor que la que tenim ara però segur que si diferent. I si aprofitéssim l'oportunitat?.

Per molt que ens preocupem dels països menys desenvolupats que nosaltres, crec que ho hem de fer, no estaria bé oblidar la potencialitat del món en el que vivim. Per a les persones amb una bona formació és un món amb possibilitats quasi ilimitades. És qüestió només de que les sapiguem aprofitar quan passin i/o buscar-les per a tenir-les a mà.

PODEM:

- Treballar des de casa a una empresa que està ubicada a l'altra punta de món.

- Crear la nostra empresa si tenim una bona idea perquè existeix una xarxa real i global de possibilitats que ens permet triumfar,

- Estudiar a les millors universitats del món, si ens ho podem pagar, sense tenir que marxar de casa.

- Oferir als nostres fills/es la millor educació de les possibles perquè ja no només hem de confiar en l'escola com a institució sinó que tenim una quantitat de coneixements infinits al nostre abast per a completar i continuar la tasca que aquesta fa.

- Tenir una xarxa de relacions mundials que ens pot ensenyar el valor de la interculuralitat, del plurilingüisme i de la diferència amb dades reals que les podem obtenir de primera mà.

- Crèixer com a persones per a sortir del nostre àmbit només local i convertir-nos en ciutadans i ciutadanes del món.

.../...

Podem demanar més?. Si, és clar, sempre volem més però què significa aquest MÉS?.

Nosaltres que som capaços d'aportar per a que aquest més sigui una realitat?.

No heu pensat alguna vegada que igual el que están intentant es posar-nos en situació de pànic per a poder-nos convéncer del que els interessi a ells?. Recordeu al "Gran Hermano" de l'Obra d'Orwell 1984?. La situació actual no us recorda una mica a l'argument de la novel·la?. I si forméssim part d'un guió preestablert?. I si per a contrarestar tinguéssim el nostre propi?.

Se m'acudeix que la nostra vida és el més semblant a una obra de teatre i per a que resulti més gràfic faré servir una cita de Chaplin [gràcies Txell per compartir-la] que diu: ‎"La vida es una obra de teatro que no permite ensayos... Por eso, canta, ríe, baila, llora y vive intensamente cada momento de tu vida... Antes que el telón baje y la obra termine sin aplausos".

En moments com els actuals si ens refiem del que ens transmeten els polítics i els mitjans de comunicació ens arrisquem a que ens escriguin el guió de l'obra i en decideixen l'argument. Hi estem disposats?. Crec que no ens ho hem de permetre. Tots i totes tenim prou sentit comú, formació i empempta per poder escriure la nostre propi argument i viure'l intensament.

Us animeu?. Crec que el risc val la pena així que benvinguts al món de l'espectacle!!

Bona nit!!

Homo Stupidus

Bon dia i bon diumenge

per a tots/es.

Avui m'he permés inventar una paraula per al títol del post d'aquest diumenge de febrer de 2011. Com sempre hauria d'explicar-vos a que ve el títol perquè estic segura que molts dies en veure'l us deu desconcertar jeje!!.

Aquest matí que quan m'he llevat estava "trastejant" pel Face i he vist que un amic, Toni, ha compartit i recomanat un enllaç sobre la desislamització escrit per un periodista de El Pais (Lluís Bassets) sobre el procés de democratització d'Egipte com a conseqüència de les revoltes populars de les darreres setmanes. Durant el darrer mes que Egipte ha estat notícia no he pogut parar de pensar en dues coses:

- Quina llàstima si destruien els monuments faraònics i el museu d'El Caire (pensament totalment occidental i de "turista" si voleu).

- Com una societat que a l'època antiga va ser una de les més avançades de la història de la humanitat, en tots els aspectes, ha pogut arribar al punt fins són ara.

Si us he de dir la veritat el següent pensament que he tingut ha estat d'impotència per no tenir una explicació que m'ajudi a entendre-ho.

Si analitzem la història de la humanitat hem avançat tant i tant i ha millorat tantíssim el nostre nivell de vida que només podriem estar agrïts per ser al punt i al moment on som ara. Quan dic nosaltres em refereixo, clar, al que entenem per primer món. Una expressió que mai m'ha agradat així que utlitzaré la de "món més avançat".

Hem vençut moltes malalties que fa 100 anys mataven a una part important de la societat, hem aconseguit donar educació bàsica a quasi el 100 % de la població, no tenim mortalitat infantil, cada vegada l'esperança de vida, principalment la de les dones, arriba més prop dels 100 anys. La tecnologia ens ha permès eliminar, absolutament, les barreres de l'espai i del temps i la política i l'economia ens han afavorit l'organització d'un espai global on sigui fàcil tant la lliure circulació de persones com de mercaderies, d'idees i de coneixements.

La ciència i la tècnica han permès als investigadors de tot el món avançar en els seus estudis i descobrir coses que han estat clau per a l'evolució humana. Només en l'àmbit de les comunicacions que és on ens movem més tots els que seguim aquest blog podem parlar del telèfraf, del telèfon, de la ràdio, de la tv, de les xarxes telemàtiques, de l'ordinador, de tots els dispositius portables de darrera generació que ens acompanyen dia i nit tant en la nostra vida personal com en la professional. Si ho penseu en la distància de només deu anys una veritable "revolució".

De la mateixa manera la xarxa de transports públics també ha sofert una gran revolució en els darrers 100 anys. La meva mare, que encara no és tan gran, recorda encara quan anaven d'un poble a l'altre a peu. Això era quan el temps tenia un altre valor diferent al que té ara i quan no tenien cap altre mitjà mes que ells/es mateixos/es. Ara tenim cotxes, cada dia més sofisticats, i altres mitjants com el tren i/o l'avió que ens permet creuar el món en meys d'un dia.

En l'àmbit de l'alimentació que dir ... hem aconseguit produir quasi de tot a totes les parts del món en qualsevol època de l'any desafiant a les estacions metereològiques. Tenim molta varietat i quantitat de menjar. Tanta que no vull pensar la que tirem a la brossa cada dia de la nostra vida.

Tant els homes com les dones han aconseguit poder viure la vida que escullin i poden defensar, reclamar i exigir els seus drets fonamentals perquè hi ha una llei i una organització social que els ampara. Ens podem relacionar tots/es en tots/es sense limitacions. Nosaltres, cadascú individualment, triem amb qui, quan, com i per què sense tenir que donar explicacions a ningú. Les dones, especialment, en els darrers 150 anys han aconseguit fer grans passos per a poder ser considerades a la mateixa alçada que els homes. Tot i que ja hem recorregut molt de camí encara hi ha coses que no estan al punt on deurien. Continuarem lluitant-hi!!!.

Fent aquesta reflexió rapidíssima per aquelles grans coses que crec que han canviat el món i la vida em va venir al pensament la pel·lícula "En busca del fuego" (1981) de Jean Jacques Annaud i que descriu les aventures de tres tribus de la Prehistòria mentre busquen el foc. Els qui la recordeu segur que us bé a la ment la imatge de com "guarden" el foc encés per a no perdre'l. Molt gràfiques aquelles imatges. Quant i quant que hem avançat.

Molt bé. La teoria és aquesta però la pràctica és una altra molt diferent.

NO estem contents amb el món que tenim entre altres coses perquè pareix que estem empenyats en destruir-lo. Problemes climàtics greus que els provoquem amb la nostra no preservació del medi ambient, gent que es mor de gana i de sed a una part del món mentre a d'altres tirem el menjar. Grans avenços en el tema de comunicacions als que una part del món no hi pot accedir perquè sinó els qui tenen el poder no podem tenir-lo per sempre. Grans avenços mèdics i farmacològics que els aconseguim, també, fent servir a una part del món com si fossin "conillets d'Índia" (si no l'heu vista mireu la pel·licula "El Jardinero Fiel", tenint en compte que la realitat sempre supera la ficció fa molta por l'argument).

Exposats tots aquests arguments sobre la realitat del "nostre món actual" només em queda dir que si no som capaços d'aprofitar totes les possibilitats que la vida ens ofereix cada dia en començar una nova jornada per continuar contruint un món millor no tenim cap dret a queixar-nos perquè la qüestió deu ser que tenim el que ens mereixem. I que la nostra espècie lluny de millorar està en clara regressió i ens haurem guanyat a pols la denominació d'Homo Stupidus sense la més mínima possibilitat de queixa. D'aquí 1000 anys quan ens estudiïn i intentin interpretar les nostres actuacions no entendran res de res ... Ja sabeu, el món està a les nostres mans i de nosaltres depén el seu futur!!.

Ja veieu!! tinc un cap de setmana "canyeret".

Em despedixo sonant Dani Flaco "Que tinguem sort".

Bona nit!!

Quan el món vesteix de Prada

Bon dia i bon començament del cap de setmana.

Espero que puguem gaudir d'un descans reparador després dels dies de treball.

Moltes vegades quan utilitzem la paraula utopia la solem emprar per a denominar o descriure alguna cosa, algun fet o algun desig que creiem que mai esdevindrà una realitat. Jo la utilitzaré avui des d'un punt de vista, si voleu menys romàntic, però més pràctic.

Fa uns dies vaig rebre un missatge d'una exalumna que començava així:

UTOPIA

"Ella está en el horizonte.

Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.

Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá.

Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré.

¿Para qué sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar".

Vaig trobar que el text tenia molta raó i m'hi vaig sentir totalment identificada en llegir-lo. Avui, a més, amb les notícies que arribaven des d'Egipte pensava que pot ser si. Que pot ser un altre món és possible i que aquest ser possible té a veure amb la nostra capacitat. La de cadascú de tenir una utopia que l'ajudi a caminar. Cada dia, cada minut de la seva vida. Aquí deu estar la clau.

Aquest darrer any, principalment, si ens haguessim de guiar només per les informacions econòmiques i per les notícies dels mitjans de comunicació ens haguessim acabat convencent de que estavem quasi a la fi del món. Tot va malament, tot és negatiu tot són problemes, ... a pesar d'això el món ha de continuar caminant i avançant. En aquest sentit no teniu en algún moment la sensació com si ens haguessin intentat vendre un món ideal que en realitat no existia?. Segurament, per molt que creiem que els "sapos" es converteixen en princeps la realitat ens diu que això no deixa de ser un conte. No vull dir que no haguem de ser idealites i tenir la capacitat i la motivació de cada dia fer coses noves i millors. Clar que si!! però tocant de peus a terra.

Sempre recordaré que fa uns anys un alumne va venir un dia a demanar-me ajuda per a tractar un problema amb la seua xiqueta. El problema consistia en què la menuda estava convençuda de què els caixers automàtics regalaven els diners (la xiqueta tenia 7 anys) i per molt que intentaven explicar-li que si no n'havies posat abans al banc no te'n donava la realitat era que la màquina donava diners a qualsevol hora del dia i de la nit.

No vull dir amb això que hem de donar als menuts i joves menys coses de les que ens podem permetre, o si, però sempre fent-los entendre el valor d'aquestes. Hi ha una dita popular (sempre les he trobat molt sàbies) que diu "Allò que no costa res no val res". Penseu-hi. Les coses bones són les coses cares. Les barates, a vegades, també estan bé. Per què?.

Al centre de la ciutat de Vancouver hi ha una part d'una gran superfície comercial dedicada a les grans marques internacionals, quasi totes elles Europees. Vestits, sabates, bosses, complements, joies, ... els primers dies que estava per aquí vaig anar a donar una volta. Quan vaig entrar em vaig trobar qua quasi només hi havia japonesos/es. Donant un cop d'ull vaig entendre per què?. Unes sandalies de Prada 800 $, unes sabates de Prada 1200 $, una bossa de LV 2000 $, un bolset de Chanel 1000 $, ... i així podria continuar. Quan vaig sortir pensava, realment totes aquelles coses valien el que marquaven les etiquetes?. Segurament no però mentre hi hagi gent disposada a pagar-ho els que les fabriquen i les comercialitzen ho poden aprofitar.

Baixant al món real, aquell on hi ha gent que en prou feines menja cada dia, aquestes situacions ens haurien de fer reflexionar en termes educatius per a poder ensenyar a les noves generacions la diferència que hi ha entre allò que és:

- Imprescindible

- Necessari

- Important

- Convenient

- Prescindible.

Crec que són paraules senzilles que impliquen una presa de decisions important en el dia a dia de les persones. A més d'ensenyar-los el significat d'aquestes paraules no hem d'oblidar que han adquirir les estratègies necessàries per a poder-les aplicar amb seny. Però qui els ho ha d'ensenyar això?. L'escola?, la família?, la societat?. Segurament la resposta és que tots compartin un objectiu comú. Aquest és el repte, també la utopia. Si ens situem en un context de què tot està malament i que la realitat i la vida no tenen solució cada vegada anirà tot més malament. Si per contra ens situem en una visió del món que ens permet caminar cada dia per avançar per fer evident que encara en queda molt de troç estarem precisament materialitzant aquesta utopia. Aquella que assegura que no ens aturarem mai i que mai ens deixare'm véncer.

Us convido a descobrir la part utòpica del món per aconseguir, entre tots, que aquest deixi de vestir-se de Prada per a poder-se fer un tratge a mida. De milers de colors i adaptable a qualsevol talla i estructura física!!.

Avui em despedeixo sonant Bangles "Eternal Flame" precisament!! que no s'apagui mai.

Bona nit!!

A Déu no li agraden els iPhone

Bon dia!!

Aquest matí quan anava cap a la UBC llegint el diariet que donen al metro, com aquí, m'ha critat l'atenció una notícia curta que m'ha suggerit aquest títol. Tot el dia que li dono voltes perquè, clar, és un títol provocador però finalment he decidit que per què no?.

Us explico la notícia. Deia que el Vaticà havia prohibit, expressament, poder-se confesar utilitzant l'iPhone i l'iPad. La qüestió és que m'ha fet pensar que cap dia haviem parlat del tema religió. En realitat, no tant de religió com de la formació ètica i moral que necessita tota societat. Perquè, en necessita no?.

Vaig a intentar compartir el meu punt de vista sobre el tema. Els que tenim una edat, jeje, quan anavem al cole teniem una assignatura que es deia "Formación cívico social". De fet, jo la vaig tenir a primer de primària, ja us podeu imaginar. Guardo el llibre com una veritable joia. Quan el llegeixes no et pots creure que a unes personetes de 6 anys els expliquessin aquelles coses. Com comportar-se amb la gent més gran, com caminar pel carrer, que fer quan entres a un lloc, quines coses estàn ben fetes i quines no respecte a la resta de gent, etc. A més, jo vaig tenir una educació bàsica encara amb una component religiosa important. La política ja estava molt "difuminada" llavors. Estic parlant de finals dels anys 70. La dictadura Franquista ja havia acabat.

Feta aquesta petita introducció voldria parlar-vos del paper de les religions en el procés educatiu del món actual.

Com suposo que molts/es de vosaltres la nostra formació bàsica no ha estat exempta de formació religiosa. Almenys la meva no hi ha estat. Jo no puc dir que la meva família sigui religiosa però si que s'han preocupat de què rebéssim els sagraments quan tocava. Dit això, fa temps que vaig descobrir que una cosa són les religions i l'altra molt diferent les esglésies. La forma d'organitzar les creences d'una comunitat no tinc clar que necessiti d'una estructura de gestió com seria una església.

Jo sóc una gran amant de l'antic d'Egipte (lamento molt tots els darrers esdeveniments). La questió és que quan vaig visitar aquest país en mig d'una explicació del temple de Hatshepsut [l'única faraona de l'antic Egipte] de repent, amb uns altres noms i un altre context, és com si ens estéssin explicant l'Antic Testament. Si ho penseu un moment no era tan extrany. De fet l'evolució dels pobles, de les cultures i de les religions ha anat de manera paral·lela. Llàstima que pel camí els interessos d'uns i d'altres han transformat la religió en una arma que els ha permès justificar les atrocitats més grans de la història de la humanitat.

Sent així quin paper li podem atorgar a la religió, qualsevol d'elles, en termes educatius?. Com sempre en el punt mig deu estar la bona mesura.

Si jo penso en la "formación del espíritu nacional" que feien a l'escola (a la que jo vaig viure ja no) durant l'època de la dictadura clarament estaven adoctrinant a les noves generacions per a poder perpetuar una ideologia i un poder. De la mateixa manera si repasseu una mica la història de les religions, d'una forma o d'una altra també han pretès el mateix. En definitiva, tots intenten adoctrinar, mai més ben dit. Hi ha una pel·lícula, Agora de Alejandro Amenabar, que em va encantar pel tractament que fa de les religions i també de la imatge de les dones a aquella època. Vaig pensar que jo, dona convençuda de ser-ho, no hagués pogut sobreviure a aquells moments perquè m'hauria revoltat.

He estat a diferents països del món amb religions molt diferentes i crec que aquestes marquen, sense cap dubte, el caràcter d'aquests pobles. Calvinistes, luterans, catòlics, mormons, islamistes, induistes, budistes, ... La pregunta que m'he fet moltes vegades és: realment quants déus hi deu haver?. Un sol?. Un per a cada religió?. La qüestió és que aquest Déu de cada religió fa que els seus seguidors es comportin d'una forma o d'una altra en funció de les seves directrius així que mireu si és important. Diria que fonamental.

Segur que heu sentit a la gent més gran dir que quan la religió tenia més influència en el dia a dia i en les persones el món funcionava molt millor. Realment creieu que el fet de la confessió, com a tal acte, és important que es faci de manera presencia o per l'iPhone o l'iPad?. Segurmament l'imporant, com sempre en educació, és el missatge que transmetem i no el canal que utilitzem per a transmetre'l. L'important és qui hi ha a l'altre costat i la seva capacitat d'escoltar, d'entendre i de posar-se en el teu lloc. Cosa bastant complicada tenint en compte que moltes de les religions converteixen als seus "pastors" en éssers "asocials" en el sentit de què estan empenyats en no deixar-los dur una vida com la d'un ciutadà o ciutadana "normal". Moltes de les seves restriccions "professionals" m'han semblat sempre contra natura. Per aquesta raó es deuen produir tantes alteracions de la conducta que d'ells seria d'esperar. Que dir, ja, de que les dones no tinguin permès l'accès al saserdoci. Més increible encara en els moments que estem vivint.

El nostre és un estat aconfessional però on l'església catòlica encara pretén tenir un paper important. Vist el comentari de l'article i el paper de les TIC's a la societat actual podriem calificar-lo de totalment anacrònic. Des del punt de vista de l'educació pública també sempre he pensat que no té massa sentit que la nostra Constitució ens declari un estat no confessional i després concerti tants centres religiosos (fins a un 80%). Si si, ja sé que econòmicament acostumen a demostrar que encara els surt a compte. El que no sé si socialment ens hi surt tant. A l'educació pública segur que no.

Penso que la crisi de valors de la que es sol culpar a la "no religió" (si em permeteu l'expressió) i a la tecnologia especialment des de que existeix INTERNET té poc a veure ni amb una cosa ni amb l'altra. Té més relació amb cadascú de nosaltres mateixos. Aquest també és un repte de l'educació actual.

Hem d'aconseguir formar a les noves generacions per a que es coneixin a ells/es mateixos/es i siguin capaços de poder decidir, lliurement, que és el que millor els convé com a persones i com a ciutadans/nes de la societat del coneixement. Si aquest convindre té a veure amb una confessionalitat o amb un ús de la xarxa en un grau elevat no ha de significar cap problema sempre i quan tinguin consciència de per què? i/o per a què?. Aquesta és la nostra missió com a educadors.

Hi ha un principi que jo crec que és universal i que és la clau per a respectar-te a tu i respectar a la resta de la humanitat. Allò que no ho vulguis per a tu tampoc no ho vulguis per als demès.

Acabo amb una cita de la filosofia ZEN: "Nosaltres som els autors de cada proper moment" del llibre de Chris Prentiss (2006): Zen i l'art de la felicitat.

Avui em despedeixo amb música clàssica: Música Aquàtica de Friedrich Händel.

Bona nit!!

Els exploradors del ciberespai

Bon dia!!

Avui ha estat un altre dia de treball productiu. A mida que la ment s'ha de preocupar menys d'entendre el que li diuen, de saber per quin carrer ha d'anar, de no confondre ni el número ni la direcció del bus, etc. es pot concentrar en el treball intel·lectual. Per la meva forma de ser necessito tenir la sensació de que aconsegueixo resultats. Després d'un mes aquí ja tinc una idea més clara de quins en puc aconseguir. Ja us ho aniré explicant.

Avui parlarem del Ciberespai. Un espai no tangible que es posa de moda quan comença la implantació de la xarxa de xarxes, coneguda també com INTERNET, a principis dels anys 90 del segle XX. Si ho penseu només un moment quasi no tenim ja memòria de quan no teniem correu-e, ni navegavem per la xarxa, ni estavem tot el dia a Facebook o a Twiter quan en realitat estem parlant de menys de vint anys. Quan ràpid hem adoptat tots aquests avenços tecnològics i quan que ha canviat el nostre món de relacions i d'organització de la nostra vida social. Vist en perspectiva m'agafa una mica de vertigen. Com totes les coses noves ens crida molt l'atenció i quan entrem a un espai desconegut, el ciberespai també ho ha estat i per a molts/es encara ho és, no podem evitar "explorar" a veure que hi trobem.

Si féssim un símil segurament podriem utilitzar el dels grans exploradors que van intentar descobrir nous mons i noves cultures pel gust d'haver arribat a un espai llunyà. No hem d'oblidar, també, que molts d'aquests exploradors van viatjar per a descobrir nous mons però amb una altra finalitat que era enriquir-se i dominar als pobladors que ja estaven assentats a aquelles terres.

Sovint em pregunto si ara no estarem fent el mateix a la xarxa. No estarem exercint una mena de "dominació" per assegurar-nos que el coneixement es construeix i es transmet en la direcció que ens convé a nosaltres?. Podriem parlar de colonització cultural i intel·lectual?. Crec que més del que ens pensem.

Qui genera més coneixement?: els més rics. Qui consumeix més coneixement?: els més pobres. Quin coneixement consumeixen els qui tenen menys recursos?: aquell que hi ha disponible, ells no tenen les eines i els recursos per a tenir-ne de propi. Aquest és un tema sobre el que hauriem de meditar per a poder ajudar a utilitzar la xarxa con un veritable espai per afavorir la comunicació, la col·laboració i la cooperació i no per a fomentar el consum una vegada més en la mateixa direcció.

No hem de perdre mai de vista que que aquest ciberespai és un reflex global de la pròpia societat i que, com passa a aquesta, hi ha de tot. Si tornem a utilitzar el símil dels exploradors trobariem cibernautes que hi estan perquè realment hi han trobat un espai diferent, a vegades alternatiu, al real. També podem trobar als "puristes" d'aquesta filosofía que pensen que la xarxa ja no és el que era i que quan només eren uns quants tot funcionava millor. Hi ha també qui s'ha fet un especialista en comunicació "Fast food" hi ha trobat les eines ideals per a poder generar missatges immediats sense importar-li massa ni el contingut ni molt menys la qualitat d'aquest. Per acabar els exemples podem parlar dels veritables professionals que del ciberespai n'han fet el seu lloc de treball i també de vida i que procuren anar descobrint tots els seus àmbits, aplicacions i recursos per veure com utilitzar-los per millorar el món "real" en el que viuen.

Pel camí ens han intentat vendre en positiu les virtuts d'un discurs sobre globalització i economia mundial que és absolutament enganyós, entre altres coses, perquè com ja hem comentat més vegades hi ha una part imporant del món que no existeix a aquest ciberespai perquè no hi té accès. Per tots aquests/es us animo a començar la nostra pròpia ciber-revolució per a convertir la xarxa en un veritable món equitatiu i ple d'oportunitats.

Com sempre, per a que això sigui possible l'educació de la societat en general hi tindrà un gran paper. Ja ho veieu!! no se'ns acabarà la feina, tot el contrari. Ànims!!!. WE CAN!!.

Avui us ofereixo, com a contrapunt del discurs més seriòs, una selecció d'imatges còmiques del ciberespai per a que pugueu riure amb mi.

Ciber-fills

Ciber-iaios

Ciber-relacions

Ciber-jubilats

Em despedeixo sonant Antonia Font!! "Darrera una revista". Si coneixeu la lletra de la cançó no massa lluny dels món alternatius. Autènticament de Ses Illes.

Bona nit!!