Una ment modelable, com de plastilina

Avui, encara que no vulgués, hi ha un tema que em persegueix tot el dia i no us penseu que m'ha costat prou pensar com ho enfoco. Finalment, després de canviar el títol del post tres vegades, que decidit deixar aquest que veiu.

La ment humana és la cosa més modelable de totes les que hi ha. Si si, ja sé que esteu pensant que què més voldrieu. Us posaré un exemple per a que veieu perquè ho dic. Mentre llegiu aquestes ratlles penseu, només un moment, quantes coses heu après en aquesta vida des de que vau néixer. Crec que aquesta dada si que tendeix a infinit. Només deixem d'apendre coses quan ens morim. Mentre, cada minut i segon de la nostra existència aprenem coses. Si és així, la matèria primera del sistema educatiu és de qualitat superior.

Per alguna raó les dades diuen tot el contrari. M'explicaré.

Aquest matí quan he obert el correu allà a les 6,30h del matí (meues), vosaltres ja estaveu dinant ;-), m'he trobat un article a la bústia que parlava de la situació tan crítica en la que està el nostre sistema educatiu respecte a l'abandonament escolar. Si ho recordeu aquest és un tema que vaig apuntar al post una moneda polièdrica. Deia allí que teniem un 60 % de la població jove que no rep la formació adequada (per exés o per defecte). El mateix informe, que parla de l'abandonament, determina que al 2020 el 85 % dels llocs de treball d'Europa necessitaran una qualificació mitja o alta. Aquesta dada ens posa de ple en el que hem anomenat ja anteriorment l'economia del coneixement.

A més d'aquestes dades podem tenir com a referència, també, els informes PISA (Programme for International Student Assessment) que medeix les competències lingüístiques, matemàtiques i científiques dels nostres estudiants de 15 anys. Regularment les dades d'aquest informe ens situen, respecte a la resta de països de la OCDE, en una posició de la meitat cap al final. Si mireu les dades per comunitats autònomes veureu com la meitat d'elles es situen per darrera de la mitjana de la OCDE. A la vegada, el MEC també té l'Instituto d'Evaluación que es dedica a fer estudis sistemàtics de com está el nostre sistema educatiu.

A tots els estudis sobre la situació dels sistemes educatius continuen ocupant els primers llocs els països nòrdics, principalment Finlàndia. Un país de 5,3 mil·lions d'habitants que destaca per moltes coses però principalment per la seva educació.

Feta aquesta exposició de motius deixeu-me dir que:

- El primer informe PISA es va publicar a l'any 2000 i deu anys després hi ha molts problemes que persisteixen. On estan les polítiques per fer-hi front?

- Quan fem una comparariva per països és una foto fixa d'un moment concret que fa que sigui una mica arriscat generalitzar els resultats de les dades que s'obtenen en les proves.

- Està demostrat que la millor avaluació és aquella que utilitza models coherents amb les metodologies docents. Vull dir que si fem servir métodes d'esenyament comprensius i després utilitzem proves memorístiques per avaluar, o al revés, els resultats també tindran a veure amb això.

- Quin és el pressupost, en termes absoluts, que destina cada país a l'educació. Segur que una part dels resltats també té a veure amb rescursos.

- Quin és el punt de partida de cada país i quin el recorregut que ha fet, per exemple, en els darrers, posem, vint anys?.

- Quina consideració social se li dispensa, li dispensem a l'educació?

- Com formem, seleccionem i reconeixem al nostre professorat?. Un professorat respectat i valorat segur que està més motivat.

.../...

Podriem seguir i seguir però la llista seria massa llarga. Tampoc fer-la ens ajudaria a massa en termes de millora.

Jo penso que es poden fer moltes coses per a millorar la situació. Ja sabeu!! jo sóc sempre la del got mig ple. Vaig a indicar-ne algunes que serien les fonamentals per a configurar una bona base sobre la que fer evolucionar el sistema educatiu.

- L'objectiu de l'educació en general i del sistema educatiu, en particular, és treballar per aconseguir la millor formació per als ciutadans i professionals del nostre país. Qualsevol punt de desviament dels polítics respecte a aquest principi indica que no estan fent la seva feina ben feta.

- Hem de tenir als millors professionals de l'educació. Aquesta és la base sobre la que es sustenta l'economia i la societat, per tant, no se val a badar. Els centres de formació del professorat han de comptar amb els millors programes i amb els millors formadors. La primera premisa no es compleix per a res. Els darrers decrets dels títols de grau i de postgrau són tot el contrari a aquest principi. Quan als formadors moltes vegades l'unica cosa que ens queda dir és "és el que hi ha". Un funcionariat mal entès no permet molt de marge de maniobra.

- Unes famílies que massa vegades declinen tota la responsabilitat a l'escola i quan no estan contentes amb els resultats que, en realitat també són responsabilitat d'elles, en culpen als polítics, a la societat per acabar demanat-li explicacions als mestres. Per tant els pares i les mares necessiten implicar-se molt més del que hi estan en l'educació dels fills si volem evolucionar per a millor.

- Una societat que massa vegades no valora ni l'esforç, ni la qualitat, ni la implicació dels seus ciutadans i ciutadanes. Tot el contrari. Sembla que està més penat un petit delicte que un desfalc sense precedents. Els polítics i la justícia s'han fet uns especialistes en justificar allò que és impresentable.

Com veieu el pacte per l'educació no implica només una voluntat política sinó que requereix d'una consciència col·lectiva i d'uns objectius bàsics innegociables. Al mateix temps és necessari reformar i renovar el sistema escolar tal com l'entenem actualment o, almenys, diversificar molt més les seves actuacions. D'una altra manera hi ha situacions de desajustament formatiu que en lloc de solucionar-se s'agreugen cada dia més.

En definitiva, fins que no siguem conscients de la plasticitat de la ment humana i ho reconeguem com una oportunitat no serem capaços de modelar a les millors persones per a fer un món cada dia millor, més equitatiu i més just.

Avui em despedeixo sonant SAU El tren de mitjanit. Un "peasso" cançó si em permeteu l'expressió.

Bona nit!!

Passejant pel temps infinit

Fa temps que diuen que uns dels problemes de la societat actual és la manca de temps.

No tenim temps per a parlar, per a conviure, per a descansar, per a fer totes les coses que voldriem en un dia, per anar a tots els llocs que ens agradaria, ....

Però què és el temps?. Em soprenc a mi mateixa fent aquesta reflexió. Jo que, com molts de vosaltres he caigut en la temptació de comprar-me llibres de com "gestionar el temps" i he de confesar que els he abandonat a la pàgina deu quan el meu nivell de frustració ja era massa alt. Quan llegeixes aquests llibres si que t'adones que el problema real no és tant el tenir o no tenir temps sinó per a que utlitzem el que tenim.

Si jo comparo la meva vida ara i fa un any us he de dir que la quantitat de feina i de responsabilitats ha baixat un 70 %. A continuació una esperaria que això es traduís en tenir més temps. La veritat és que si que en dec tenir més però cada dia quan marxo a dormir se'm queden damunt de la taula i a la motxilla un munt de coses per fer. El darrer pensament del dia sempre és: demà més!!.

Si ens fixe'm amb l'exemple que poso podem dir que el problema és de temps?. El dia continua tenint 24 h i jo continuo sent la mateixa persona fent unes coses diferentes. Per tant la clau està en mí no en les hores que té el dia. Aquestes romanen invariables des de que ens organitzem amb aquest rellotge.

La segona part de la reflexió té a veure amb el món de les TIC. Si us hi fixeu, sempre que en parlem, de tecnologia vull dir, és per a dir que ens ha ajudat a facilitar-mos la vida. Argument, aquest, absolutament cert però d'alguna manera crec que no l'utilitzem bé en termes temporals. Moltes vegades és més una distracció que una ajuda. Com sempre és important saber amb quin objectiu utilitzem aquesta tecnologia. Clar, clar, no és el mateix utilitzar-la per a estudiar, per a treballar, per a comunicar-nos i relacionar-mos, per al nostre temps de lleure, ... podriem seguir però pot ser no cal.

Si em torno a posar a mi com a exemple jo per a que la utilitzo.

- Per a comunicar-me el correu-e s'ha convertit el quelcom imprescindible per a la meva vida. Ull!! crea adicció.

- L'Skype també em permet comunicar-me i moltes vegades prescindir del telèfon, a més, permet fer videoconferència d'escriptori.

- El Twiter: em serveix per a intercanviar missatges molt concrets i curts amb una gran comunitat de gent. És una comunicació més u a molts i té un objectiu concret quan al contingut. Pots seguir a gent i ella et segueix a tu. Tant uns com els altres triem. En general podriem dir que configurem una comunitat professional que intencanvia bones pràctiques, puts de vista, ... a la vegada que comenta la realitat en temps quasi real. Si ha d'estar molt posat per a realment aprendre de tot el coneixement que es distribueix a un temps de vertigen. L'utulitzo molt moderadament.

- El Facebook: és el més proper a una comunitat social on, a vegades, s'hi troben també referències a qüestions professionals. Com en el cas del Twiter tu configures la teva pròpia comunitat. Jo l'utilizo molt ara per estar en contacte amb la meva comunitat. Abans d'arribar a Canadà l'utilitzava més com a espai de lleure.

- El telèfon mòbil: que no se'ns oblide!!. Aquell aparell tecnològic que també serveix per a comunicar-nos i del que quasi ningú podem prescindir. Jo puc dir que ara, en aquest moment, la major part de dies no sona ni una sola vegada. Jo, que havia arribat a comsumir més d'una càrrega de bateria diaria, uf!!.

- L'agenda electrònica que té el propi telèfon i que es pot sincronitzar amb un aplicatiu d'agenda distribuïda i que es converteix en una eina fonamental quan s'han de gestionar equips de persones.

- L'ordinador amb connexió a la xarxa de manera permanent, ... els espais wi-fi i les xarxes sense fils ens ho posen a l'abast cada dia amb més facilitat. Què fariem sense connexió a la xarxa?.

Totes aquestes eines són les que m'ajuden a gestionar i configurar el meu temps en totes les seves vessants: professionals, personals, de lleure, ... i que des de que estic aquí m'estan ensenyant el valor de tenir tot el temps de món que s'ha de saber ordenar per a no tenir la sensació que sigui un espai que tendeix a infinit (tan en el sentit positiu com en el negatiu).

Jo, ara, estic a 9h de distància de la vostra part del món. Sent així tots podeu pensar que el vostre temps i el meu no coincideixen mai o quasi mai però no!! esteu equivocats!! ja que el que passa és que aquest temps s'exten i deixa de tenir barreres ni limitacions temporals, si em permeteu la redundància. Cada dia he de tenir conciència de la necessitat de dormir i de descansar per a no caure en el parany d'utilitzar aquest temps infinit.

Quan jo acabo el dia vosaltres el comenceu i el valor d'aquests mitjans està en la seva transparència quan al temps. Ara no hi ha horaris d'oficina, ni de comunicació, ni d'estudi, ... tothom podem accedir a tot durant totes les hores del dia i de la nit 365 dies a l'any. Quan acaba l'activitat del Face de la vostra part de món la d'aquí encara està 9 o 10 h més activa i, al contrari. El correu-e arrriba a les nostres bústies a qualsevol hora del dia i de la nit i els processos de les màquines conectades a una xarxa global no deixen de treballar mai.

Sent així depen de nosaltres que:

- Triem bé les eines que fem servir i el per a què per a que no s'emportin una part del nostre temps.

- Fem servir les eines només si ens ajuden no perquè està de moda utilitzar-les

- Tenir més eines no significa poder assumir més feina. Les hores del dia són les mateixes.

- L'important no són les eines sinó el nostre coneixement i capacitat per integrar-les en els processos de la nostra vida. Si pel camí descubrim que no ens ajuden sinó tot el contrari em de prescindir d'elles de manera immediata.

Per acabar només dir que si alguna cosa m'està ensenyant aquesta experiència és el valor del meu temps i us puc assegurar que començo a descobrir que, aquest, organitzat tenint-me a mi con a centre si que tendeix a infinit!!.

Feu la prova i ja m'explicareu els resultats!!

Com cada dia em despedeixo amb RAC105 sonant de fons Eurythmics. Sweet Dreams [molt adequat]. Bona nit!!

Streets of Vancouver

Avui farem una parada de tant de parlar d'educació i parlarem de la Ciutat. Si, aquesta ciutat que em va impulsar a fer el blog: Vancouver. Vancouver és la tercera ciutat més gran de Canadà i està considerada una de les més boniques del món. Situada a la regió de la Columbia Británica (capital Victoria)

He triat un títol que còpia el d'una sèrie policíaca dels anys 70 que feien a USA i que es titulava Streets of San Francisco i on Michael Douglas feia d'inspector de Policia. No, no us cal patir que la història d'avui no anirà de polis jeje!!.

Avui començo la quarta setmana a aquesta ciutat a la que vaig arribar el diumenge 9 de gener. Avui també és el primer dia que he tingut la sensació de fred de veritat. Aquest matí en sortir de casa totes les plantes estaven gelades com si hagués nevat durant la nit. Tot i que els termòmetres no han baixat de -2 la sensació tèrmica era entre - 2 i - 6 durant el dia.

Tres setmanes per aquí em comencen a donar una visió de la ciutat que puc transmetre. Us he d'avisar que és la meua visió i que, per tant, tindrà tots els meus filtres personals.

En general diria que és una ciutat molt ordenada i neta, almenys totes les parts per les que he anat jo. És també una ciutat amb poc trànsit i on el cotxes que cirulen pareix que portin un silenciador. Fan mol poc soroll. Per tant, també és uns ciutat molt poc contaminada que mira al mar per quasi totes les seves parts.

Pot ser una de les raons per les que circulen tan pocs cotxes és perque tenen un bon servei de transport públic. Nou, ben estructurat, regular i freqüent. No és barat però una cosa compensa l'altra crec. L'Skytrain, que és com el metro però quasi tot el recorregut per dalt terra és el mitjà més ràpid per moure't per la ciutat. Jo cada dia he d'agafar l'Skytrain i el bus per anar a la universitat.

A diferència de les ciutats veïnes dels USA és una ciutat pensada, en general, per a viure i per a poder caminar pels carrers que quasi tots tenen boreres per als vianats. Les dades diuen que en els darrers deu anys més de 40.000 persones s'han traslladat a viure el centre de la ciutat.

No hi ha cap autopista que passi pel mig de la ciutat la qual cosa ajuda molt a "humanitzar-la". En contra del que passa a d'altres grans ciutats el centre de la ciutat (Downtown) està habitat i quan tanquem les oficines i les botigues no es té aquella sensació com si també haguessin tancat la ciutat. Sempre hi ha algú circulant pel carrer, a peu o en cotxe.

L'organització de l'espai és una estructura semblant a una cuadrícula el que facilitat bastant situar-se tot i que jo tinc sempre problemes per saber on estar el nord i el sud i ja no us vull explicar com porto d'est i l'oest. El primer dia quan vaig arribar em van dir: les muntanyes el nord i el mar el sud. L'altra cosa és que estiguis a un lloc on es vegi una de les dues coses però bé em vaig situant.

Una altra pregunta que us podeu fer és quin tipus de gent i viu. Per a que us feu una idea li diuen, parodiant, HongCouver. Aquesta broma us donarà una idea. Hi ha tanta població procedent de països asiàtics que m'explicaven que hi ha parts de la ciutat que quasi no hi ha ningú canadenc. Com haureu llegit alguna vegada o, com publicava El País a un especial sobre el Canadà, ells se consideren una país acollidor que saben que necessiten als foranis per a poder treballar i per tant els faciliten l'entrada, el treball i l'estada. Hi ha molt poca població de color ni hispana per tant el castellà no és un idioma habitual. Tot i així tothom té alguna referència d'Espanya. Especialment Barcelona i Madrid com sol ser habitual.

No és pot veure alcohol pel carrer. Si algú ho fa la policia els para i els fa tirar el que portin. De la mateixa manera per entrar a les discoteques o sales de festes has d'ensenyar un document d'identitat i si no el portes no pots entrar. Revisen tots els bolsos de les xiques i registren als xics, a tots ells. Ah!! se m'oblidava, es paga absolutament per entrar a tots els llocs.

Tot i així, com totes les ciutats, també té una cara menys amable encara que jo no la vegi des d'on visc o des d'on treballo. El dissabte a la nit que em vaig fer un embolic per saber si anava en bus o en Skytrain al lloc on havia d'anar (Comercial) a sopar vaig decidir agafar un bus. 20' creuant una part de la ciutat em van donar per veure una mica de tot. Al principi em vaig agobiar però la veiritat és que la gent no et diu ningú res. No et sens agredits ni per ells ni per la seva presència. De fet el conductor del bus deixava pujar a la gent encara que no tinguessin diners. de fet, alguns d'ells no sabien ni on anaven i a la següent parada tornaven a baixar.

Quan es circula pel carrer es té sensació de molta seguretat. Veus molt poques persones demanant i poques, també, sense sostre. Hi ha alguns altres barris on es concetra població més marginal. El dissabte que vaig sortir a sopar i vaig anar a una altra part de la ciutat en arribar a l'estació de l'Skytrain hi havia molta policia que demanava la documentació a algunes persones que tenien una imatge més sospitosa.

La gent és silenciosa. Ningú puja el to de veu i si algú ho fa la resta se'l mira ben extranyat. Jo penso, quan els observo, que quan deuen venir a casa nostra no s'ho deuen creure del ruidosos que som jeje!!.

En general, hi ha molta gent fent esport. El diumenge que va der tan bon temps vaig sortir a córrer una estona i tothom estava al carrer. Feia tants dies que no hi havia sol i que plovia que s'havia d'aprofitar. A la part de la ciutat que ells li diuen Waterfront (us poso un enllaç per si us hi voleu comprar una caseta jeje!!) hi ha un munt de km destinats a pasejar, anar en bici, córrer, patinar, ... i on t'hi trobes gent de totes les edats practicant esport. Un recorregut al costat de l'aigua sense soroll, sense contaminació i pensat per a les persones, realment encantador!!.

El barri on jo visc, crec que ja ho explicava a un dels primers posts, és Yaletown és un dels barris més de moda en aquest moment i on s'hi concentren la major quantitat de bars, restaurants, pubs, etc. de la ciutat. És el lloc de sortir en cap de setmana. Encara no ho he explorat. Us dec aquesta informació :-).

Gastown és el barri més antic de la ciutat on queden alguns edificis dels de totxana roja típics de finals del segle XIX. El símbol de la ciutat antiga és un rellotge de vapor (1875) (Steam clock), que continua funcionant. Aquest barri ara és el que acull a tots els joves disenyadors i emprenedors de la ciutat. Un contrapunt molt interessant entre l'antic i les noves tendències.

Com encara ens queda temps per compartir experiències ens podren permetre fer monogràfics d'aquesta ciutat tan interessant i dinàmica.

Em despedeixo envoltada d'una nit nítida i clara però molt freda i sonant RAC105, com a casa.

Bon dia quan ho llegireu!! i gràcies per ser aquí. És com una gran comunitat que no m'ha deixat tenir, des de que he arribat, sensació d'estar lluny. Tot un luxe i un privilegi tenint en compte que ens separen milers de km.

Teixint paraules, construint pensaments!!

Ja s'està ponent el sol, quasi és de nit. És el primer dia que he vist ponent-se el sol damunt de les puntes de les muntanyes nevades. Molt bonic!!.

Bé, tal i com vaig comprometre'm miraré de fer un post amb les vostres paraules. Menys mal que sou tímits i no escriviu massa. Uf!!!!. La veritat és que els vostres comentaris han estat llargs, interessants i profunds i m'he permès "agafar" algunes paraules de les vostres. Per això el post d'avui té aquest títol.

Començaré amb la primera paraula que va "saltar" al blog al començament de setmana COMPROMÍS. Gran paraula!!, que crec que ens va caure al damunt amb tot el seu pes. Aquesta és una paraula que vol dir-ho tot o que, per contra, pot no dir res. Al cap i a la fi les paraules que són?. Aquell significat que nosaltres els donem en utilitzar-les!!.

No em puc desfer del meu optimisme i no puc per més que pensar, i dir-ho, que afortunadament per al món de l'educació hi ha molta i molta gent compromesa. Per això podem anar avançant. Poc a poc?. Pot ser si però crec que en pas ferm. Penso que en els darrers 20 anys l'educació d'aquest país ha millorat molt i molt i això no hagués estat possible si no fora perquè tots els agents implicats ho han cregut i han actuat en conseqüència. Què hi ha molts polítics oportunistes, pares irresponsables i mestres i professorat que vieuen de l'educació?. Estic segura que si però ha arribat l'hora de trobar, i explicar, bons exemples i bones pràctiques de tots/es aquells/es que ho fan bé. Un polític que ha tingut una bona idea o n'ha reconegut una i s'ha encarregat de finançar-la, un pare i una mare que són conscients del que suposa tenir un fill/a i han decidit, voluntàriament, convertir-lo en el centre de la seva atenció i reconfigurar la seva existència. Y per últim, però no menys important, un professorat que s'hi deixa la pell cada dia per a poder aconseguir que la qualitat dels aprenentatges i de l'educació cada vegada sigui millor.

Que està molt bé dir-ho però és complicat? Clar que ho és, com tots els reptes. L'educació és el més gran però amb la COMPLICITAT de tots i totes i amb IL.LUSIÓ estic segura que cap projecte se'ns pot resistir. En definitiva, es tracta de sumar cada dia i de no restar. No som importants com a politics, pares o mestres. El que és realment important és la PERSONA que hem d'ajudar a construir des del moment de la seva concepció. Una tasca gens fàcil que requerirà de l'estudi, dedicació i compromís de tots i totes.

Si torno a l'exemple de la comunitat d'aprenentatge i de treball de la música puc dir que si es pot aconseguir que a un poble menut hi hagi tanta gent implicada, d'una o altra manera, en un projecte comú, per què no li pot haver a altres llocs?. Crec que no sóm l'excepció que confirma la regla. Tots aquests anys he conegut centes de persones que hi dediquen una part molt important de la seva vida més enllà de POSTURES POLÍTIQUES i d'interessos personals. Normalment aquestes mateixes persones també són les que estan molt implicades en tots els altres àmbits de la vida. Formen una gran xarxa de treballadors/es incansables. Gràcies a totes elles podem tenir una visió més OPTIMISTA del món i de què una altra realitat és possible. Ja ho està sent!!.

Aquesta mateixa xarxa és la que defensarà els interessos d'UN SISTEMA PÚBLIC D'EDUCACIÓ i CULTURA per a tots. Solen ser persones amb tanta convicció en el que fan que amb ells/es no solen poder ni els POLÍTICS més atrevits. Aquest és l'avantatge de creure fermament amb la bondat d'un projcte i d'una realitat. És veritat que aquesta realitat i els processos que comporta no estan exempts, moltes vegades, de sensació d'IMPOTÈNCIA, de PESIMISME i fins i tot de tenir un ferm convenciment de que en lloc d'anar endavant estem retrocedint. NO mireu només la realitat en una perspectiva immediata. Per poder-la valorar en la justa mesura utilitzeu una perspectiva d'entre deu i vint anys. Veureu com canvia!!.

Pel camí és molt important tenir una consciència col·lectiva clara del valor del CONEIXEMENT. No en termes econòmics, que és la temptació que molts tenen, sinó en termes reals de millora de la societat perquè és la clau per a crear riquesa i per tant una societat cada vegada millor i més justa. Els sistemes de "LOW-COST" aplicats al coneixement i, per extenció a l'educació, tindrien conceqüències fatals des del punt de vista social i de millora col·lectiva.

La GLOBALITZACIÓ és una estratègia econòmica que aplicada al món del coneixement pot ser una arma de doble tallant. Per què ho dic això?. Està molt bé i és necessari pensar global i actuar local. Sempre i quant aquest pensar global no suposi més alienació i més homogeneització en el pitjor sentit de la paraula. Ni tapoc ha de suposar un nou model de colonialisme, el del coneixement. Global ha de significar, respecte, diversitat, interculturalitat, multilingüism

e, ... Ull!! que per aquí se'ns poden escapar moltes coses. Mirem que les ALTERNATIVES realment ho siguin i que no suposin, només, fugides cap endavant per, a continuació, descobrir que encara estem pitjor del que estavem.

Per acabar només em queda utilizar una darrera paraula AGRAÏMENT per haver nascut i crescut a aquesta part de món i per la fortuna que això suposa Quan viatges pel món i pots veure en directe la gran quatitat de persones que no tenen ni el més mínim per a sobreviure te n'adones que som molt afortunats. LLUITEM per no deixar de ser-ho i per ser cada dia una mica millors!!

Smartphone o els cordons de les sabates?

Bona nit, again!!

Molt bon diumenge per a totes i tots!!.

Si si ja sé que el títol d'avui desconcerta una mica però es una cosa d'aquelles que es cola a la meva bústia de correu i fa que el tema que estava preparat per avui es quedi a una carpeta esperant.

Aquest matí quan m'he llevat he obert el correu, com cada dia :-), i entre els missatges que tenia n'hi havia un parell d'una llista en la que participo que deia: "Los niños saben usar un smartphone pero no saben atarse los zapatos" fent referència a les dades d'un estudi que es va fer a Holanda.

El missatge l'enviava un dels participants a la llista i, pare de família, dient que ell el que volia era que els xiquets sapiguessin cordar-se els cordons de les sabates. NO volia més sabates sense cordons. No m'ho podia creure!!.

Directa com sóc jo no he pogut resistir la temptació de contestar. Una resposta directa i clara que us reprodureixo:

"Como se desprende de otras intervenciones mías me dedico al mundo de la educación y os he de decir que me dejan "sin palabras" estudios como este (o conclusiones como estas). ¿Que relevancia tiene, en términos educativos, que un niño/a sepa atarse los cordones de los zapatos?. Es más, ¿necesitamos cordones con zapatos?. Igual es que el proceso mental que tienen que adquirir para comprender la mecánica de unos cordones, un nudo y un lazo pueden adquirila de otro modo.

La sociedad ha avanzado muchísimo en los últimos años gracias en gran parte a la tecnología. Es cierto que estos avances se pueden analizar desde muchas perspectivas pero la realidad es que ahí están. Lo están también para educar a los jóvenes desde que son, prácticamente, bebés. ¿Por qué, de repente, n

os empeñamos en recuperar esquemas clásicos de lo que supone educar?.

A mi entender lo importante no son los cordones, ni incluso los zapatos, lo fundamental es qué "persona" queremos formar y para que mundo debemos de prepararle. Las herramientas, estrategias y métodos que podemos utilizar para ello yo diría que tienden a infinito ;-)".

Y així de breu serà la meva aportació d'avui.

Espero que l'important, per a l'educació, continui sent quina persona hem de formar, com a ésser humà, no quines sabates ha de portar. En sentit figurat podria anar, fins i tot, sense ;-).

Música Mestre/a!!

Bona nit, de nou :-). Bon dia per a vosaltres!!

Primer que res donar-vos les gràcies a tots i totes perquè avui el bloc també ha tingut 120 entrades. Si us dic la veritat estic sorpresa i una mica espantada?. Veig que s'ha convertit en una lectura diària per a molts/es de vosaltres el que em posa en la situació de tenir que escriure cada dia. Espero que no se m'acabin ni el temps ni els temes!!.

Per als que em coneixeu bé segur que quan veureu el títol d'avui direu. Clar!! ja ha arribat el seu tema preferit, la música!!. La veritat és que teniu tota la raó però no arriba per què si sinó que té un sentit. Ja ho veureu!!.

Com el post de la insubmissió escolar veig que ha generat debat i molta gent l'ha llegit vaig a continuar en aquesta línia. Primer que res dir sobre els comentaris que penso que parlaveu més d'objecció que no d'insubmissió perquè el que feu és donar referències escolars alternatives però escoles al cap i la fi. Una de les possibilitats fora buscar una alternativa real al model escola. Els més radicals d'això parlen.

Vaig a intentar posar-vos un exemple d'una comunitat educativa real que té com a objectiu fonamental l'educació. En aquest cas a través de la música.

Hi ha molta gent que a part de tenir la seva feina i la seva vida personal dedica el seu temps de lleure a treballar per a la comunitat d'una o altra manera. Aquest és el meu cas.

Des de l'any 1998 que dedico una part important del meu temps a l'Agrupació Musical Senienca. Durant nou anys i mig en vaig ser la presidente i ara, des de fa quasi quatre anys, en sóc la vicepresidenta. La pregunta que ve a continuació, és la que el fa tothom jeje!!, és quin instrument toco. La resposta és CAP em dedico a la gestió cultural i a ajudar a que funcioni l'entitat, a dissenyar projectes i a mirar de trobar finançament per a poder-los portar endavant i aconseguir que l'associació es pugui finançar en el seu dia a dia. Som una associació d'un poble d'uns 6000 habitants, La Sénia, i són socis de la nostra entitat unes 650 persones. O sigui, un 10% del a població és sòcia de l'AMS la qual cosa vol dir que som l'entitat amb més poder de convocatòria del poble.

Aquesta entitat, sense ànim de lucre, es va fundar un novembre de 1904 i la primera imatge gràfica que en tenim és una fotografia de la Banda de 1907. Durant tot aquest temps l'entitat ha estat capaç de subsistir, inclosos els anys de la guerra civil, i mai ha deixat de ser privada menys uns mesos en els que hi ha un intent de municipalitzar-la. Del 2003 al 2004 vam fer un any seguit d'activitats i l'acte d'inici del centenari va ser un concert al Palau de la Música i l'acte oficial d'inauguració una actuació conjunta amb el grup Comediants a la Plaça Major de La Sénia. En Joan Font, el director de Comediants, va fer de pregoner del nostre centernari.

Tenim, també, una Escola de Música amb 160 xiquests i xiquetes que estudien llenguatge musical i instrument (els necessaris per a la banda de música) amb un claustre de 17 professors que imparteixen les classes. Aquest any hem aconseguit ser escola reconeguda pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.

La nostra banda gran, amb 85 component d'edats entre 14 i 60 anys, que acaba de guanyar un segon premi a la primera secció del 39è Certamen Internacional de Bandes de Música "Vila d'Altea". Una banda de l'escola amb 50 xiquets i xiquetes i una altra d'infantil amb uns 30.

A part d'això tenim un projecte important que és el Certamen Internacional de Bandes de Música "Vila de La Sénia" que aquest 2011 celebra la seva 5ena edició. Aquest projecte és un exemple claríssim d'aquella frase tan famosa que diu "pensa local i actua global", gestionat, completament, per persones no professionals.

Us demano disculpes per haver fet una introducció així de llarga però era necessari per utilitzar-la com exemple i per a que us situeu. Ah!!, un detall, de totes les persones que treballen en aquest projectes només hi ha 4 professionals que hi treballen. Els directors dos directors de les bandes, el cap d'estudi de l'escola i l'administratiu. Els mestres de l'escola venen les hores que calen per impartir les seves classes.

Aquesta entitat i els seus projectes són un exemple clar del que cal per a constituir una comunitat educativa, en aquest cas no formal i informal.

En principi, cal un projecte i un equip que el lideri. Sense això no seria possible. El S. Educatiu moltes vegades te carències en aquest sentit perquè no té veritables líders. Li calen recursos. És veritat que les diferents administracions, entitats privades i particulars ens ajuden i que les quotes de socis també són una part important dels ingressos. Evidentment aquesta és la part més important perquè sinó no funcionariem però a diferència del SE públic ens hem d'espavilar mes a mes per a poder fer front a totes les despeses.

Dins de l'organització hi tenim diferents persones que totes elles tenen el seu paper i que sense el seu treball conjunt l'organització tampoc no tiraria endavant.

- Una directiva que és qui s'encarrega de buscar els recursos i de gestionar l'entitat.

- Uns directors de bandes i d'escola que s'ocupen de dissenyar i desenvolupar els diferents projectes formatius i que han de tenir uns objectius molt clars perquè els xiquets i xiquetes han de poder arribar en condicions a la banda gran. D'altra manera quan hi arriben no tenen el nivell adequat i no poden llegir les partitures ni interpretar les obres.

- Uns socis que són els qui donen sentit a l'organització i que són els qui recolzen els projectes a més d'estar sempre preparats per ajudar en el que calgui. L'any del centenari vam fer un dinar per a 800 persones i un berenar per a 2500 persones. Aquell dia vam tenir més de 150 voluntaris/àries treballant tot el dia amb nosaltres.

- Unes institucions que ens ajuden a fer realitat els projectes. Sense elles moltes coses no haguéssin estat possibles.

- Uns projectes, que justifiquen aquest finançament.

I el que és més important, una comunitat que comparteix el projecte. Com sempre això no s'aconsegueix perquè si sinó que pel camí cal posar una dosi molt important de motivació i d'il·lusió per a contagiar-la a tothom. Sinó el projecte, en general, es va apagant poc a poc. Penseu que la major part de gent amb la que treballem té entre 10 i 20 anys i que és realment complex convèncer-los cada dia que la música és molt més important que la resta d'activitats de la seva vida. Constància, regularitat, atenció, treball en grup, respecte i estudi, estudi i estudi!!. A més a més, clar, de les altres activitats de la seva vida.

Per poder agafar el mateix simil del post "Acumular coneixement o transformar-lo en un projecte de vida?". Podem pensar què suposa preparar un concert per a un director i la comparació no ens portaria tant lluny del que suposa preparar a una persona per a la vida:

- El director ha de triar l'obra a interpretar i, per a fer-ho, ha de tenir en compte moltes coses però una fonamental és si el grup instrumental podrà interpretar-la. Depen del nivell dels músics, de la quantitat, de l'equilibrades que estiguin les cordes, del tipus de concert, del públic potencial que pot anar a sentir-lo, ...

- Una vegada triada, ha d'estudiar-la per a saber-la a la perfecció. No pot pujar a la tarima si no la domina. Perdria la seva autoriat el primer dia i no s'ho pot permetre.

- S'ha de tenir en compte quants assajos es poden/deuen fer per aconseguir el resultat final sense perdre mai de vista que ha de treballar amb un grup que no és professional i que la música per a ells/es és una forma de lleure. Assajos, assajos i més assajos. Durant el procés, si cal, alguns grups han de rebre algún tipus de reforç en forma de classes complementàries individuals i en grup per assegurar que podran interpretar la partitura.

Bé, ja està el concert a punt!!.

Mentre haurem preparat un tríptic amb el programa. És important treballar la cultura musical del públic més allà de l'oïda. Compositors, descripcions de les obres, etc. i haurem de fer-ne difussió si volem tenir públic. No té massa sentit fer tanta feina i no explicar que l'hem feta. Als xiquets i xiquetes els motiva molt tenir l'auditori ple. Es senten recompensats.

Per últim necessitem un auditori en condicions per a que la sonoritat sigui adequada. Si no és així una part de la feina i de l'esforç tampoc no s'apreciarà. La perdrem pel camí. Quina llàstima!!!.

Hem treballat molt, hem fet el concert amb molt de públic i el director i els músics han tingut el reconeixement que es mereixen i els socis i directiva de l'entitat la satisfacció d'haver contribuit a fer-ho possible. Tots contents i motivats per empendre el següent projecte, no importa que comporti hores de treball i de vida personal. Val la pena!!.

Si comparo això amb el món educatiu general el que se m'acudeix és que:

- Tenim un projecte, l'educació d'un país. Us sembla poc?.

- Tenim dirigents que poden liderar projectes. En podriem tenir més si els forméssim de manera adequada.

- Tenim auditoris. No estic segura que en les millors condicions perquè moltes vegades les peces són massa dissonants i no perquè siguin composicions modernes sinó perquè l'acústica és fatal.

- Tenim una comunitat que no sempre ens acompanya. Aquests darrers anys sembla que menys però aquest crec que és un tema millorable.

- Tenim recursos encara que sempre em voldriem més. MÉS és la paraula que tenim preparada amb més rapidesa. Com estavem fa 25 anys?. La resposta és ràpida i clara.

NO tenim capacitat de fer Marketing Educatiu. Què vull dir?. Que sovint estem tan preocupats/des en preparar el concert que quan arribem al dia de l'actuació no hem pensat de fer publicitat i tenim l'auditori sense gent.

Us animo, des d'avui, com a propòsit per al 2011 a fer Marketing de la nostra feina perquè val la pena. Les xarxes socials sóm nosaltres amb nosaltres mateixos i, sovint, no cal que ens convencem de res perquè ja hi estem prou. Haurem de buscar altres mecanismes i estratègies.

Per tant Música Mestre/a!! que l'obra ja està llesta per a ser interpretada.

Insubmissió Escolar

Cada dia quan acabo d'escriure el post es queden molts de tempes possibles i també de títols a un paper que tinc damunt de la taula de treball.

Penso!! demà parlaré d'aquest tema o de l'altre que avui s'ha quedat sense abordar. Després, durant el dia van caient coses a les meves mans o van apareixent correus a la meva bústia que em fa canviar de parer.

Ah, abans de seguir!!, el tema de les paraules que havieu de publicar cada dia anava una mica just fins que Blaus ha escrit avui un comentari-reflexió. Quina reflexió!! al post "Entre el zen i la 5a Avda de New York". Gràcies per compartir els teus pensaments amb nosaltres.

D'alguna manera el que us vull dir avui està relacionat, en part, en allò que deia Blaus sobre la responsabilitat dels pares en l'educació dels fills/es com eina i estratègia fonamental per a tenir una bona base educativa, però pot ser des d'una altra perspectiva.

He llegit dues notícies ben diferents però les dues fan referència a no usar el sistema escolar formal ordinari.

Una, l'he llegida aquest matí a un diari i deia que el govern canadenc, a través del Ministeri d'Educació, s'ha plantejat fer centres escolars per als indígenes per a poder-los formar en la seva cultura. El primer que he pensat és que aquesta mesura igual arribava una mica tard. Ara, a questes alçades?. Realment té sentit crear sistemes escolars paral·lels per als indígenes?. Deuen estar ja tan en contacte amb la nostra societat que, realment, igual ja no tenen massa consciència de la seva cultura originària. D'altra banda ja sabeu que aquestes cultures es basen en la tradició oral i, per tant, es necessiten prou persones capacitades per a que això sigui possible.

Del tema dels pobladors originaris ja en vaig parlar en el post "Una història llarga o una llarga història" i avui en llegir aquesta notícia m'ha vingut a la ment si no estaran imaginant, una altra vegada, guetos educatius que l'única cosa que aconseguiran és crear més antisistemes. Si si, clar!! com quedem?. Hem de respectar la seva cultura o els hem de fer viure la nostra?. No creieu que no és complicat respondre. Ho és molt!!. Pot ser l'intent més exagerat de fer conviure una cultura mil·lenària amb el consumisme més bàrbar l'he vist al Japó. Ja sé que sóc recurrent en posar exemples d'aquest país però realment això és una de les coses que més em va cridar l'

atenció. Igual la clau estaria en trobar una forma d'evolució des de la pròpia cultura indígena a la que podriem anomenar occidental (en altres èpoques la dominant o la invasora). No estic segura de trobar prou camins per anar d'una a l'altra.

Això seria també aplicable al tema de la interculturalitat educativa que en forma de notícia de portada de revista o de diari sol ocupar, totes les setmanes, algún espai. Que hem de fer quan tenim una arribada massiva de persones de fora?. Les intentem integrar a les nostres costums i manera de ser?, les deixem triar la possibilitat de continuar vivint tal com ho feien al seu país d'origen?. A mi sempre m'ha donat la sensació de què no hi ha cap problema en què mantinguin la seva cultura i les seves tradicions. Tot i així si m'he de fixar en les dades empíriques d'algunes recerques en temes lingüístics, per exemple a Suècia als anys 90, els van fer arribar a la conclusió de que poc a poc estaven perdent la seva pròpia llengua: el suec. Hi havia barris que només parlaven turc, per exemple, i realment els que es sentien desplaçats eren els que parlaven la llengua pròpia del país. Van tenir que modificar algunes de les seves lleis educatives en aquest sentit.

Mentre escric aquestes ratlles intento pensar en la meva situació aquí a Vancouver. Està clar que no puc parlar la meva llengua, en el meu dia a dia, no ens entendriem. Per tant he de parlar anglès. Respecte a la meva vida social l'avantatge que jo tinc és que els meus paràmetres i els d'ells no són

tan diferents. Per mi cap problema en aquest sentit. Reconec, també, que jo sóc una persona molt flexible i adaptable i tinc molta facilitat per a posar-me en el lloc de l'altre. Aquesta estratègia sempre m'ha funcionat molt bé per anar pel món. Pot ser també, he viatjat molt i he estat a molts llocs diferents, un gran aprenentatge significatiu perquè ha estat viscut en primera persona, fonamental!!.

Del tema de les llengües n'haurem de parlar un dia d'aquests perquè aquest país també és bilingüe com el nostre i la realitat és que a la part anglòfona no és parla gens de francès i a l'inrevés. Ben curiòs!!. Ja sabeu que Catalunya sempre l'hem aproximada al Quebec tant pel tamany com per la situació lingüística. Hi ha molt escrit sobre aquest tema i la realitat és que l'autodeterminació i la posterior segregació d'aquesta regió mai ha tingut recolçament suficient ni polític ni social, tampoc, per a esdevenir una realitat tot i que hi ha una part important de la societat i dels dirigents que hi continuen treballant.

Aquests dos exemples que acabo de comentar ens posen en la situació de tenir que pensar si el sistema educati

u que tenim, el general, és adequat per a poder abordar aquestes situacions. La resposta segurament seria negativa.

Acabaré posant un altre exemple que també m'ha arribat avui a la bústia de correu-e. Una iniciativa per a fer un text col·laboratiu per a poder tenir un document que demostri que podem prescindir del sistema escolar formal i, no només això, sinó que els pares han de poder tenir la llibertat de poder portar als seus fills/es a l'escola o tenir-los a casa o amb un altre tipus d'atenció escolar. No tinc cap dubte de què hi ha altres formes alternatives d'educació i la prova més evident és que fins a la llei d'Educació del 70 a Espanya no podem parlar d'una escolarització obligatòria real fins als 14 anys. Si ho penseu bé fa just dos dies d'això!. L'altre exemple poden ser els tutors o mestres que existeixen des de l'origen dels temps amb les més variades versions. Estem parlant d'una educació un a un o en grups molt menuts de persones escollides quasi sempre pertanyents als nivells socials dominants.

Sesne haver-ho reflexionat massa, ho admeto, no em seblaria tan complicat que els pares puguessin decidir sobre l'educació amb escola o sense. És veritat que per llei a Espanya i a tots els països amb un siste

ma escolar ben articulat la formació bàsica de tots els ciutadans i ciutadanes està regulada per llei. Seria qüestió de que aquestes formes alternatives d'escolarització puguessim demostrar que poden fer que els xiquests i xiquetes arribin a aquests mínims.

Com sempre, aquest poder ser "alternatiu" al sistema, em sona més a un argument de les classes privilegiades que s'ho poden permetre que no a una convicció real de que un altre tipus d'educació i escolarització és possible. Un exemple de què és així podrien ser les escoles Montessori que hi ha arreu del món, n'hi ha una part important d'elles no públiques.

Pot ser, també, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació serien una solució per a la creació i la configuració de nous espais i noves estratègies d'aprenentatge i de formació i les famílies un element de ple dret a integrar dintre d'un procés educatiu formal però fora de l'escola?. Acabo deixant aquest punt anunciat. Ja hi tornarem!!.

Pensem-hi!!

La vella + bella Europa

"Si vols resultats diferents fes coses diferents" [A. Einstein]

Avui el post tindrà una línia diferent a partir de les paraules del brillant Einstein. No sé si coneixeu la seva història però

expliquen que no va ser mai un estudiant brillant, menys mal, no?.

Bé, la veritat és que quan estudiava em van ensenyar que per a poder començar un projecte i després veure si realment ha funcionat és imprescindible saber quin ha estat el punt de partida. Si no és així com tindrem evidències després per saber si allò que hem fet ha tingut un bon resultat?.

La qüestió és que des de que vam començar aquest blog que és com si estessim fent aquest exàmen inicial. Pot ser que comencem a actuar!!. Si nó difícilment podrem canviar cap realitat.

Abans, però, em falta fer una última anàlisi. La continental. La del context on vivim i on treballem: Europa. Aquest continent que ha rebut tants i tans qualificatius i del que ens han fet creure que és l'origen de les civilitzacions quan aquest, clarament, està a Orient. Però bé, d'això ja en parlarem un altre dia.

Avui em disposo a fer un manifest proEuropa.

Jo durant els darrers vint anys he viatjat per molts països diferents. Em declaro una viatjadora "professional" a la que mai li ha fet peresa fer maletes i que sempre ha estat preparada per pujar a un avió. He aprés molt i molt d'anar d'aquí cap allà. He estat a un temple Zen a Tokio (Japó), he anat a una reserva indígena a la selva Amaçònica (Brasil), m'he parat a mirar el Perito Moreno (Argentina) absolutament captivada per la grandesa de la natura. M'han detingut a Guinea Equatorial (Àfrica) per fer fotos a un mercat, ... Tot això m'ha ensenyat cose

s però totes elles sense excepció mai m'han convençut de què el que hi havia fora de casa era millor que el que tenim aquí.

Miraré de compartir amb vosaltres la meva visió.

• Tenim a la costa Mediterrània un dels millors climes del món. Per la llum, pel sol, per la temperatura.
• Tenim una societat on la classe mitja continua existint cosa que ens permet parlar, encara, de l'estat del benestar. Molts de països on he estat fa anys que la van perdre i uns altres no l'han tinguda mai.
• Tenim seguretat. Sabeu el mal efecte que fa viure a cases plenes de reixes com si estiguessis a una pressó?. Sabeu que significa no poder sortir al carrer a partir de les cinc de la tarda?. Que dir de no poder confiar en cap força de l'ordre públic.
• Tenim un sistema educatiu públic, de tots els nivells, que hi ha molts països que fa anys que el van perdre. A més a molts de llocs, la societat està tan degradada que hi ha centres educatius que són veritables guetos.
• Tenim un entorn on encara ens podem plantejar ser propietaris d'alguna cosa i on no tenir una nòmina fixa i discontinua no significa estar comdenat a viure al carrer.
• Tenim uns sistema públic i uns dirigents públics, deixant de banda deshonroses excepcions, que no converteixen tots els impostos en bens personals.
• Tenim unes infraestructures que ens garanteixen que tot tipus de comunicació serà possible. Us imagineu aquells indrets on encara només s'hi pot arribar a peu o pel riu?. Que lluny que estem ja de tot això.

Tenim, tenim, .... podria continuar amb moltes altres coses però amb tot això el que si que tenim és FUTUR. Aprofitem-ho!! no deixem que ens el prenguin!!

Tot això ho dic perquè, moltes vegades, ens deixem arrastrar pel catastrofisme dels mitjans de comunicació per als que en aquests darrers anys sembla que només són notícia els fets negatius. Per què no es planteja ningú difondre una societat en positiu?. Sembla que això no ven gens, quina llàstima!!. Són notícia els xiquets i xiquetes que han sofert abusos, les dones maltractades i que han perdut la vida, les catàstrofes naturals, les guerres, ... Mai és notícia una dona empresaria que ha aconseguit ser una seuperwoman de veritat, una colla de gent que ha tengut una idea fantàstica per resoldre un problema, un científic que ha descobert alguna cosa que ens facilitarà la vida, etc. I nosaltres, impassibles, no fem res per evitar-ho.

I el que mai, mai és notícia és un mestre o una mestra, un professor o professora, un pare o una mare que se n'han sortit i han tingut l'habilitat de fer un gran projecte educatiu: un home o una dona que treballa cada dia per a que el món en què vivim sigui una mica millor. És questa gent que hem ajudat a construir entre tots els que eduquem la que compensa tots els esforços i la que ens garanteix que un altre FUTUR és possible.

Som-hi!! avui és el primer dia de la resta de la nostra vida. Plena de reptes i de satisfaccions!!