Quan el món vesteix de Prada

Bon dia i bon començament del cap de setmana.

Espero que puguem gaudir d'un descans reparador després dels dies de treball.

Moltes vegades quan utilitzem la paraula utopia la solem emprar per a denominar o descriure alguna cosa, algun fet o algun desig que creiem que mai esdevindrà una realitat. Jo la utilitzaré avui des d'un punt de vista, si voleu menys romàntic, però més pràctic.

Fa uns dies vaig rebre un missatge d'una exalumna que començava així:

UTOPIA

"Ella está en el horizonte.

Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.

Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá.

Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré.

¿Para qué sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar".

Vaig trobar que el text tenia molta raó i m'hi vaig sentir totalment identificada en llegir-lo. Avui, a més, amb les notícies que arribaven des d'Egipte pensava que pot ser si. Que pot ser un altre món és possible i que aquest ser possible té a veure amb la nostra capacitat. La de cadascú de tenir una utopia que l'ajudi a caminar. Cada dia, cada minut de la seva vida. Aquí deu estar la clau.

Aquest darrer any, principalment, si ens haguessim de guiar només per les informacions econòmiques i per les notícies dels mitjans de comunicació ens haguessim acabat convencent de que estavem quasi a la fi del món. Tot va malament, tot és negatiu tot són problemes, ... a pesar d'això el món ha de continuar caminant i avançant. En aquest sentit no teniu en algún moment la sensació com si ens haguessin intentat vendre un món ideal que en realitat no existia?. Segurament, per molt que creiem que els "sapos" es converteixen en princeps la realitat ens diu que això no deixa de ser un conte. No vull dir que no haguem de ser idealites i tenir la capacitat i la motivació de cada dia fer coses noves i millors. Clar que si!! però tocant de peus a terra.

Sempre recordaré que fa uns anys un alumne va venir un dia a demanar-me ajuda per a tractar un problema amb la seua xiqueta. El problema consistia en què la menuda estava convençuda de què els caixers automàtics regalaven els diners (la xiqueta tenia 7 anys) i per molt que intentaven explicar-li que si no n'havies posat abans al banc no te'n donava la realitat era que la màquina donava diners a qualsevol hora del dia i de la nit.

No vull dir amb això que hem de donar als menuts i joves menys coses de les que ens podem permetre, o si, però sempre fent-los entendre el valor d'aquestes. Hi ha una dita popular (sempre les he trobat molt sàbies) que diu "Allò que no costa res no val res". Penseu-hi. Les coses bones són les coses cares. Les barates, a vegades, també estan bé. Per què?.

Al centre de la ciutat de Vancouver hi ha una part d'una gran superfície comercial dedicada a les grans marques internacionals, quasi totes elles Europees. Vestits, sabates, bosses, complements, joies, ... els primers dies que estava per aquí vaig anar a donar una volta. Quan vaig entrar em vaig trobar qua quasi només hi havia japonesos/es. Donant un cop d'ull vaig entendre per què?. Unes sandalies de Prada 800 $, unes sabates de Prada 1200 $, una bossa de LV 2000 $, un bolset de Chanel 1000 $, ... i així podria continuar. Quan vaig sortir pensava, realment totes aquelles coses valien el que marquaven les etiquetes?. Segurament no però mentre hi hagi gent disposada a pagar-ho els que les fabriquen i les comercialitzen ho poden aprofitar.

Baixant al món real, aquell on hi ha gent que en prou feines menja cada dia, aquestes situacions ens haurien de fer reflexionar en termes educatius per a poder ensenyar a les noves generacions la diferència que hi ha entre allò que és:

- Imprescindible

- Necessari

- Important

- Convenient

- Prescindible.

Crec que són paraules senzilles que impliquen una presa de decisions important en el dia a dia de les persones. A més d'ensenyar-los el significat d'aquestes paraules no hem d'oblidar que han adquirir les estratègies necessàries per a poder-les aplicar amb seny. Però qui els ho ha d'ensenyar això?. L'escola?, la família?, la societat?. Segurament la resposta és que tots compartin un objectiu comú. Aquest és el repte, també la utopia. Si ens situem en un context de què tot està malament i que la realitat i la vida no tenen solució cada vegada anirà tot més malament. Si per contra ens situem en una visió del món que ens permet caminar cada dia per avançar per fer evident que encara en queda molt de troç estarem precisament materialitzant aquesta utopia. Aquella que assegura que no ens aturarem mai i que mai ens deixare'm véncer.

Us convido a descobrir la part utòpica del món per aconseguir, entre tots, que aquest deixi de vestir-se de Prada per a poder-se fer un tratge a mida. De milers de colors i adaptable a qualsevol talla i estructura física!!.

Avui em despedeixo sonant Bangles "Eternal Flame" precisament!! que no s'apagui mai.

Bona nit!!

A Déu no li agraden els iPhone

Bon dia!!

Aquest matí quan anava cap a la UBC llegint el diariet que donen al metro, com aquí, m'ha critat l'atenció una notícia curta que m'ha suggerit aquest títol. Tot el dia que li dono voltes perquè, clar, és un títol provocador però finalment he decidit que per què no?.

Us explico la notícia. Deia que el Vaticà havia prohibit, expressament, poder-se confesar utilitzant l'iPhone i l'iPad. La qüestió és que m'ha fet pensar que cap dia haviem parlat del tema religió. En realitat, no tant de religió com de la formació ètica i moral que necessita tota societat. Perquè, en necessita no?.

Vaig a intentar compartir el meu punt de vista sobre el tema. Els que tenim una edat, jeje, quan anavem al cole teniem una assignatura que es deia "Formación cívico social". De fet, jo la vaig tenir a primer de primària, ja us podeu imaginar. Guardo el llibre com una veritable joia. Quan el llegeixes no et pots creure que a unes personetes de 6 anys els expliquessin aquelles coses. Com comportar-se amb la gent més gran, com caminar pel carrer, que fer quan entres a un lloc, quines coses estàn ben fetes i quines no respecte a la resta de gent, etc. A més, jo vaig tenir una educació bàsica encara amb una component religiosa important. La política ja estava molt "difuminada" llavors. Estic parlant de finals dels anys 70. La dictadura Franquista ja havia acabat.

Feta aquesta petita introducció voldria parlar-vos del paper de les religions en el procés educatiu del món actual.

Com suposo que molts/es de vosaltres la nostra formació bàsica no ha estat exempta de formació religiosa. Almenys la meva no hi ha estat. Jo no puc dir que la meva família sigui religiosa però si que s'han preocupat de què rebéssim els sagraments quan tocava. Dit això, fa temps que vaig descobrir que una cosa són les religions i l'altra molt diferent les esglésies. La forma d'organitzar les creences d'una comunitat no tinc clar que necessiti d'una estructura de gestió com seria una església.

Jo sóc una gran amant de l'antic d'Egipte (lamento molt tots els darrers esdeveniments). La questió és que quan vaig visitar aquest país en mig d'una explicació del temple de Hatshepsut [l'única faraona de l'antic Egipte] de repent, amb uns altres noms i un altre context, és com si ens estéssin explicant l'Antic Testament. Si ho penseu un moment no era tan extrany. De fet l'evolució dels pobles, de les cultures i de les religions ha anat de manera paral·lela. Llàstima que pel camí els interessos d'uns i d'altres han transformat la religió en una arma que els ha permès justificar les atrocitats més grans de la història de la humanitat.

Sent així quin paper li podem atorgar a la religió, qualsevol d'elles, en termes educatius?. Com sempre en el punt mig deu estar la bona mesura.

Si jo penso en la "formación del espíritu nacional" que feien a l'escola (a la que jo vaig viure ja no) durant l'època de la dictadura clarament estaven adoctrinant a les noves generacions per a poder perpetuar una ideologia i un poder. De la mateixa manera si repasseu una mica la història de les religions, d'una forma o d'una altra també han pretès el mateix. En definitiva, tots intenten adoctrinar, mai més ben dit. Hi ha una pel·lícula, Agora de Alejandro Amenabar, que em va encantar pel tractament que fa de les religions i també de la imatge de les dones a aquella època. Vaig pensar que jo, dona convençuda de ser-ho, no hagués pogut sobreviure a aquells moments perquè m'hauria revoltat.

He estat a diferents països del món amb religions molt diferentes i crec que aquestes marquen, sense cap dubte, el caràcter d'aquests pobles. Calvinistes, luterans, catòlics, mormons, islamistes, induistes, budistes, ... La pregunta que m'he fet moltes vegades és: realment quants déus hi deu haver?. Un sol?. Un per a cada religió?. La qüestió és que aquest Déu de cada religió fa que els seus seguidors es comportin d'una forma o d'una altra en funció de les seves directrius així que mireu si és important. Diria que fonamental.

Segur que heu sentit a la gent més gran dir que quan la religió tenia més influència en el dia a dia i en les persones el món funcionava molt millor. Realment creieu que el fet de la confessió, com a tal acte, és important que es faci de manera presencia o per l'iPhone o l'iPad?. Segurmament l'imporant, com sempre en educació, és el missatge que transmetem i no el canal que utilitzem per a transmetre'l. L'important és qui hi ha a l'altre costat i la seva capacitat d'escoltar, d'entendre i de posar-se en el teu lloc. Cosa bastant complicada tenint en compte que moltes de les religions converteixen als seus "pastors" en éssers "asocials" en el sentit de què estan empenyats en no deixar-los dur una vida com la d'un ciutadà o ciutadana "normal". Moltes de les seves restriccions "professionals" m'han semblat sempre contra natura. Per aquesta raó es deuen produir tantes alteracions de la conducta que d'ells seria d'esperar. Que dir, ja, de que les dones no tinguin permès l'accès al saserdoci. Més increible encara en els moments que estem vivint.

El nostre és un estat aconfessional però on l'església catòlica encara pretén tenir un paper important. Vist el comentari de l'article i el paper de les TIC's a la societat actual podriem calificar-lo de totalment anacrònic. Des del punt de vista de l'educació pública també sempre he pensat que no té massa sentit que la nostra Constitució ens declari un estat no confessional i després concerti tants centres religiosos (fins a un 80%). Si si, ja sé que econòmicament acostumen a demostrar que encara els surt a compte. El que no sé si socialment ens hi surt tant. A l'educació pública segur que no.

Penso que la crisi de valors de la que es sol culpar a la "no religió" (si em permeteu l'expressió) i a la tecnologia especialment des de que existeix INTERNET té poc a veure ni amb una cosa ni amb l'altra. Té més relació amb cadascú de nosaltres mateixos. Aquest també és un repte de l'educació actual.

Hem d'aconseguir formar a les noves generacions per a que es coneixin a ells/es mateixos/es i siguin capaços de poder decidir, lliurement, que és el que millor els convé com a persones i com a ciutadans/nes de la societat del coneixement. Si aquest convindre té a veure amb una confessionalitat o amb un ús de la xarxa en un grau elevat no ha de significar cap problema sempre i quan tinguin consciència de per què? i/o per a què?. Aquesta és la nostra missió com a educadors.

Hi ha un principi que jo crec que és universal i que és la clau per a respectar-te a tu i respectar a la resta de la humanitat. Allò que no ho vulguis per a tu tampoc no ho vulguis per als demès.

Acabo amb una cita de la filosofia ZEN: "Nosaltres som els autors de cada proper moment" del llibre de Chris Prentiss (2006): Zen i l'art de la felicitat.

Avui em despedeixo amb música clàssica: Música Aquàtica de Friedrich Händel.

Bona nit!!

Els exploradors del ciberespai

Bon dia!!

Avui ha estat un altre dia de treball productiu. A mida que la ment s'ha de preocupar menys d'entendre el que li diuen, de saber per quin carrer ha d'anar, de no confondre ni el número ni la direcció del bus, etc. es pot concentrar en el treball intel·lectual. Per la meva forma de ser necessito tenir la sensació de que aconsegueixo resultats. Després d'un mes aquí ja tinc una idea més clara de quins en puc aconseguir. Ja us ho aniré explicant.

Avui parlarem del Ciberespai. Un espai no tangible que es posa de moda quan comença la implantació de la xarxa de xarxes, coneguda també com INTERNET, a principis dels anys 90 del segle XX. Si ho penseu només un moment quasi no tenim ja memòria de quan no teniem correu-e, ni navegavem per la xarxa, ni estavem tot el dia a Facebook o a Twiter quan en realitat estem parlant de menys de vint anys. Quan ràpid hem adoptat tots aquests avenços tecnològics i quan que ha canviat el nostre món de relacions i d'organització de la nostra vida social. Vist en perspectiva m'agafa una mica de vertigen. Com totes les coses noves ens crida molt l'atenció i quan entrem a un espai desconegut, el ciberespai també ho ha estat i per a molts/es encara ho és, no podem evitar "explorar" a veure que hi trobem.

Si féssim un símil segurament podriem utilitzar el dels grans exploradors que van intentar descobrir nous mons i noves cultures pel gust d'haver arribat a un espai llunyà. No hem d'oblidar, també, que molts d'aquests exploradors van viatjar per a descobrir nous mons però amb una altra finalitat que era enriquir-se i dominar als pobladors que ja estaven assentats a aquelles terres.

Sovint em pregunto si ara no estarem fent el mateix a la xarxa. No estarem exercint una mena de "dominació" per assegurar-nos que el coneixement es construeix i es transmet en la direcció que ens convé a nosaltres?. Podriem parlar de colonització cultural i intel·lectual?. Crec que més del que ens pensem.

Qui genera més coneixement?: els més rics. Qui consumeix més coneixement?: els més pobres. Quin coneixement consumeixen els qui tenen menys recursos?: aquell que hi ha disponible, ells no tenen les eines i els recursos per a tenir-ne de propi. Aquest és un tema sobre el que hauriem de meditar per a poder ajudar a utilitzar la xarxa con un veritable espai per afavorir la comunicació, la col·laboració i la cooperació i no per a fomentar el consum una vegada més en la mateixa direcció.

No hem de perdre mai de vista que que aquest ciberespai és un reflex global de la pròpia societat i que, com passa a aquesta, hi ha de tot. Si tornem a utilitzar el símil dels exploradors trobariem cibernautes que hi estan perquè realment hi han trobat un espai diferent, a vegades alternatiu, al real. També podem trobar als "puristes" d'aquesta filosofía que pensen que la xarxa ja no és el que era i que quan només eren uns quants tot funcionava millor. Hi ha també qui s'ha fet un especialista en comunicació "Fast food" hi ha trobat les eines ideals per a poder generar missatges immediats sense importar-li massa ni el contingut ni molt menys la qualitat d'aquest. Per acabar els exemples podem parlar dels veritables professionals que del ciberespai n'han fet el seu lloc de treball i també de vida i que procuren anar descobrint tots els seus àmbits, aplicacions i recursos per veure com utilitzar-los per millorar el món "real" en el que viuen.

Pel camí ens han intentat vendre en positiu les virtuts d'un discurs sobre globalització i economia mundial que és absolutament enganyós, entre altres coses, perquè com ja hem comentat més vegades hi ha una part imporant del món que no existeix a aquest ciberespai perquè no hi té accès. Per tots aquests/es us animo a començar la nostra pròpia ciber-revolució per a convertir la xarxa en un veritable món equitatiu i ple d'oportunitats.

Com sempre, per a que això sigui possible l'educació de la societat en general hi tindrà un gran paper. Ja ho veieu!! no se'ns acabarà la feina, tot el contrari. Ànims!!!. WE CAN!!.

Avui us ofereixo, com a contrapunt del discurs més seriòs, una selecció d'imatges còmiques del ciberespai per a que pugueu riure amb mi.

Ciber-fills

Ciber-iaios

Ciber-relacions

Ciber-jubilats

Em despedeixo sonant Antonia Font!! "Darrera una revista". Si coneixeu la lletra de la cançó no massa lluny dels món alternatius. Autènticament de Ses Illes.

Bona nit!!

Els aprenents del nou mil·leni

Hola, bon dia!!

Com sempre el post del dia té a veure amb coses que m'han passat i que m'han fet pensar.

Avui ha estat un dia prou productiu. Fent petites coses però escurçant la llista de pendents. Això està molt bé, sempre dona moral!!. L'única cosa diferent que he fet és contestar una entrevista que m'ha fer l'Ana Rodera que està fent la seva tesi a la UOC sobre l'ús de les xarxes socials a la Universitat. La darrera pregunta que m'ha fet és que intentés fer de "Bruja Lola", tic del Facebook total jeje!!, i que mirés de preveure el futur.

La veritat és que una de les meves respostes ha estat que els estudiants porten la tecnologia a la butxaca o a la bossa però no tenim continguts adequats per a ésser utilitzats en dispositius tan menuts i, des del meu punt de vista, el Mobile Learning (m-Learning) del que es parla tant darrerament o la realitat augmentada encara tenen un camí important que recórrer.

He acabat l'entrevista sobre les 12,30 am (meves) i agafava el bus per tornar cap a casa a les 4,45 pm. Al meu costat anava una xica que a tret els seus apunts. Per la temàtica he deduït que devia ser estudiant de medicina. S'ha col·locat els auriculars i ha posat en marxa el seu MP3. Ha obert els apunts per la pàgina del "les febres del cervell inferior". A continuació s'ha connectat, amb el seu mòbil (un iFone) a una pàgina que era de la mateixa temàtica que els seus apunts. La diferència que hi havia era que tenia les imatges del cervell en 3D i per capes. Això vol dir que tota l'estona que hi ha estat treballant, més o menys uns 20', ha estat diseccionant el cervell digital i veient-lo per seccions a la vegada que podia llegir les explicacions. He pensat, evidentment!! aquest és el futur!!.

Miro de fonamentar-ho una mica. Ho faré sintètic perquè hi ha tant i tant d'escrit que quedaria una explicació massa llarga.

A que he vingut a Vancouver?. Bàsicament a treballar amb un professor que es diu Mark Bullen, que és el Dtr del Teaching and Learning Centre del BCIT, i que dirigeix un projecte de recerca que es diu Digital Learners in Higder Education. Aquest projecte té com a objectiu fonamental documetar científicament que hi ha de cert en què els estudiants quan arriben a la Universitat ja estan alfabetitzats tecnològicament. Es basa en la tesi de què tots els que han nascut després de l'any 1982 ja es pot considerar que ho han fet a l'era dital. Ell sobre això en té una visió molt escèptica i així ho manifesta al seu bloc Net Generation Sceptic. Les seves aportacions solen ser molt crítiques però interessants. Una cosa és el moment del naixement i l'altra molt diferent l'habilitat i capacitat que tenen per fer ús de les eines tecnològiques en el seu procès d'aprenentatge.

Totes aquestes coses que us acabo de descriure em porten a compartir algunes conclusions amb totes i tots. Les sintetitzo a continuació.

- Lligant amb els raonaments que estem compartint sobre la conveniència i necessitat de repensar el sistema educatiu crec que aquestes situacions que us acabo de descriure ho evidencien. Els aprenents del nou mil·leni ho són dins i fora de les aules. Els centres educatius són una part d'aquest temps i procès però ja no en tenen l'exclusivitat. El sistema educatiu ho admetrà?.

- Hem d'organitzar a tot l'entorn d'aquests aprenents per a que sigui possible que aquest procès esdevingui continu i permanent. Les xarxes i la infraestructura de comunicacions així ho podriem afavorir. Si tenim tota la informació i els continguts a la xarxa i aquesta es converteix en un espai de comunicació per excel·lència des de qualsevol lloc, en qualsevol moment i quan ho necessitem podrem accedir a tot i tots/es?. Se m'acudeix, però, que hi ha una part molt gran del món que no té accès a aquests recursos. Què podem fer?. Primer que res convèncer als polítics que és fonamental que en tinguin. A jutgar per les darreres setmanes a Egipte podriem pensar que, ara com ara, missió impossible.

- Diuen dels estudiants que ja són aprenents digitals o nadius digitals com els va denominar Presnky (2001). Concepte aquest en revisió, inclús pel propi autor, i que només indica que neixen i creixen en un entorn tecnològic digital però no significa que tindran més faciltat per apendre. Si ho recordeu ja hem parlat sobre els problemes greus que té l'estudiantat amb les comptències intrumentals bàsiques [llegir i escriure]. Aquí tenim una gran escletxa educativa. Si a més li afegim l'escletxa digital tenim, realment, un problema greu en termes educatius.

- Una part important de la nostra societat ja ha anat a l'escola fins als 16 anys. Això voldria dir que tenim un col·lectiu cada vegada més ben format, en termes generals, i més sensible a la importància de l'educació. De la mateixa manera tothom viu ja a un món tecnològic i per tant té les habilitats bàsiques per a poder utilitzar aquestes eines. La pregunta és: per a què?. Tenim molts canals de Tv que no sabem analitzar críticament. Tenim un cine cada dia més sofisticat on el que triumfa són els discursos agressius, sàdics i superficials. Una premsa diària que filtra la realitat a conveniència, quasi sempre política, i que conversteix en notícia allò que li interessa i elimina de l'actualitat el que no li convé i així podriem seguir amb més exemples.

Per acabar voldria afegir només un parell d'idees. Una que tot canvia tan depressa i els sistemes públics van tan a poc a poc, en termes de revisió i innovació, que si no pressionem des de l'exterior difícilment podrem avançar en la direcció que creiem que necessita el nostre futur immediat. D'altra banda, les xarxes de comunicació, en general, i INTERNET, en particular, ens ofereixen tantes i tantes possibilitats que haurem de preparar bé a tots els estaments relacionats amb l'educació per a que tinguin clars uns mateixos objectius encaminats a ajudar a l'aprenent a poder organitzar i gestionar tot aquest món per a que no els passi el mateix que a Alice in Wonderland. Aquesta crec que és una responsabilitat de la que ningú en pot defugir!!

Us convido a assumir-la des d'avui com a educardors/es, pares/mares, aprenents/es o ciutadants/ciutadanes perquè ja ha arribat el moment de passar de les aules als espais per a l'aprenentatge on tothom hi tenim el nostre paper i un rol cada dia més actiu.

Avui em despedeixo sonant Jewel "Standing still". Jeje!! tot el contrari al que hauriem de fer.

Bona nit!!

In & out

Bon dia per a vosaltres.

Jo he arribat a casa fa una estona. Avui tenia anglès i llavors se'm fa més tard. També he passat a comprar una tarja de metro i de bus i unes quantes coses per menjar. Si si, a més de fer fotos, escriure el post i treballar també menjo tot i que els que em coneixeu més sabeu que durant un temps vaig aconseguir viure sense menjar. Sona fort però llavors només treballava!!. Ja sabeu, a la vida hi ha èpoques diferentes.

Continuaré, avui, amb el tema de les perspectives de les coses i de la vida per a poder tenir una imatge adequada de qui somi on estem.

El títol del post se m'ha acudit perquè he pensat amb una pel·lícula que el tenia [In & Out] i m'ha semblat encertat per a denominar el que vull compartir avui.

Quan he anat al super a comprar una tarja de bus-tren mensual [així t'estalvies uns quants diners], he pagat amb la tarja de crèdit i en treure el DNI, és més còmode que ensenyar el passaport, el Sr que hi havia a la caixa ni se l'ha mirat i només ha comentat: oh!! és ben car el transport aquí, realment ho és comparat amb casa nostra. Jo li he contestat que a mi em sortia a compte perquè cada dia havia d'agafar el bus i el tren. El següent comentari d'ell ha estat: Oh!! Europa, jo també hi vaig viure, vaig viure a Alemanya però sóc turc. Ara ja sóc també canadenc. Aquest senzill comentari m'ha fet pensar que avui aquest havia de ser el tema de la reflexió. Si ho penseu no ha dit que el seu país, Turquia, era Europa també. Curiós!!.

Jo fa poc temps que he arribat a aquest país. Avui fa just un mes. Vaig escriu el primer post el dia 10 de gener i a dia d'avui hi ha 2215 entrades. Estic absolutament impressionada per la vostra resposta. Gràcies pel l'acollida (tanco el parèntesi ;-)).

Jo, podriem dir, que mentre seré aquí tindré una situació privilegiada perquè crec que acabaré entenent bé aquesta part de Canadà però podent tenir, sempre, una visió des de fora perquè jo sé que la meva estada aquí és passatgera. Tot i així, mentre hi sigui hauré d'adaptar, en part, la meva vida a les seves costums. A més de mirar de parlar bé la seva llengua per a poder-m'hi comunicar el millor possible.

Aquest precisament deu ser l'equilibri difícil de trobar. Com no renunciar a les teves arrels, a vegades inclús creences, i t'adaptar-te a la nova situació. Gens fàcil!!, però com tantes altres coses tot depen de les teves necessitats, de les teves eines personals i de la motivació per mirar d'entendre a l'altre i, fins i tot, si m'ho permeteu, de posar-te en el seu lloc. Això, precisament, crec que és el que no ensenyem mai a cap centre educatiu. Segur que molts col·legues ens direien, "altre?, quin altre?. Sovint com no som capaços d'entrendre'ns a nosaltres mateixos com podem pretendre entendre als demés. En fi!!, no és que avui estigui pessimista, això mai!! jeje!! però la veritat és que sempre em crida l'atenció.

Us posaré un exemple senzill i absolutament "conductista" si em permeteu l'expressió. Quan s'ha d'agafar el bus la gent fa tres cues per poder entrar uns quants per cada porta. Si tens la tarja mai pujaràs per la porta del conductor. Aquesta és només per als que han de pagar el bitllet. Jo, que considero que sóc una persona ordenada, em sento molt i molt còmoda en aquesta organització de vida. Comprenc que altres no s'hi sentin gens.

Una altra situació que em crida molt l'atenció és que les poques persones que hi ha demanant pel centre he descobert que tenen relació amb la gent del barri. Ells (solen ser homes) estan a una borera amb el seu cartell que diu ajudeu-me i quan passa la gent es pregunten, mútuament, com estan i com els va. Això si no estàs "in" no ho pots entendre massa.

Amb el meu anglès, absolutament millorable, no he tengut ni una sola vegada la sencació de què això constituís un problema. Tothom s'esforça per entendre el que li vols dir. Si poden t'ajuden. Això té a veure amb la capacitat d'acollir gent d'arreu del món que ha tingut Canadà. Hi ha tanta gent que ha vingut de fora que ha passat per una situació semblant a la meva que no els costa gens posar-se en el meu lloc.

Aquesta darrera qüestió és quelcom que em molesta molt de la visió que solem tenir a Espanya respecte als nou vinguts i la poca memòria històrica que tenen algunes de les nostres comunitats. Per què la gent oblida amb tanta facilitat que ells també van ser immigrants durant una època de la seva vida?. Vam estar Out, realment, i ara que tornen a ser In no tenen la més mínima intenció de recuperar la seva memòria. Com en la major part de coses en la vida és una qüestió d'actitud, sense cap dubte.

Al centre de la UBC on treballo hi ha una professora d'Irà que avui a l'hora de dinar m'explicava que havia viscut, abans de viure a Vancouver a: Irà, Israel, Alemanya, Estats Units. Us feu una idea del que això suposa de facilitat per estar In & Out?. La seva capacitat de comprensió de la meva situació és absoluta. Jo que em passo el dia disculpant-me pel meu anglès i ella que al final m'ha dit, prou!! ja no ho diguis més. La major part hem vingut de fora i com quan nosaltres vam arribar encantada de poder-te ajudar. Jo agraïda per la seva atenció!!.

El poder estar In & Out s'adquireix sense cap dubte quan viatges i/o quan vius fora del teu país d'origen però no només. Estic segura que, també a Vancouver, com a d'altres llocs hi ha gent que va arribar fa molt d'anys i encara no han estat capaços d'entendre res d'aquesta part del món. Quina llàstima!!. Crec que el millor que et pot passar a la vida és tenir coses diferents per apendre cada dia. Aprofitar les oportunitats que aquesta t'ofereix és fonamental per continuar creixent com a persones. Segurament si tots i totes ho tinguessim tan clar els conflictes no existirien i molt menys les guerres.

Relacionat amb aquest tema recordo haver sentit una conferència de Federico Mayor Zaragoza, en una època Dtr General de la UNESCO, sobre la filosofía de "la no guerra", no de la pau. Em va semblar molt encertat des de el punt de vista educatiu. Una manera d'ensenyar a construir discursos positius, no creieu?.

De la mateixa manera crec que a nivell educatiu és fonamental començar a construir veritables discursos positius sobre el que la societat de la informació va posar de moda: "pensa local i actua global". Aquest continua sent un dels nostres grans reptes, com a societat i com a educadors.

Ja sabeu, mireu d'estar Out en alguns moments per a entendre millor la vostra situació In.

Avui em despedeixo escoltant Madona "Cherish". Algun dia també haurem de parlar de les dones emprenedores. Algunes d'elles invisibles. Això serà en una altra ocasió!!.

Bona nit!!.

Surfejar per la vida

Bon dia a totes i tots i bon començament de setmana!!.

Avui parofitaré les meves experiències del cap de setmana per escriure el post.

He estat a la Illa de Vancouver, tal com us vaig dir. Aquesta illa es troba a 1,30 h en Ferry des de Nanaimo que és una ciutat que té una part a cada costat de la bahia perquè es surt i s'arriba a una ciutat amb el mateix nom :-).

A aquesta illa està Victòria qué és la capital de la regió de British Columbia encara que finalment vam anar a Tofino. Tofino és per a molta gent del món un dels paradisos del surf.

Aquesta ciutat porta el nom de l'explorador espanyol que va descobrir aquest territori ple de natius a l'any 1792. L'explorador es deia Vicente Tofiño un destacat marí i cartògraf de la seva època.

La veritat és que no hem tingut gens bon temps. No feia fred però ha plogut els dos dies, especialment avui. Tot i així la pluja no ens ha impedit fer-nos una idea de la grandiositat de la natura en les seves diverses manifestacions. Uns llacs que pareixien veitablement miralls, uns rius grans i impetuosos, unes platges immeses i llarguíssimes, i un mar ben enfadat avui, i uns boscos, oh!! quins arbres tan grans i alts i frondosos. La veritat és que quan et poses al costat d'un dels seus troncs et sents veritablement menuda. Com si fossis un gnomo!!. Aquest és també un paradís per als amants de la pesca i dels animals. A l'època adequada es poden veure foques, lleons marins, bal·lenes, etc ... Tota la natura amb la seva immensitat.

Aquest matí hem visitat el Carmanah Walbran Park (conjuntament amb d'altres espais naturals de la zona declarat a l'any 2000 Reserva de la Biosfera per la UNESCO).

Jo sóc aficionada a anar a la muntanya i sempre estic orgullosa d'esenyar a la gent les muntanyes que hi ha dalt de La Sénia i que formen part del Parc Natural dels Ports. A aquest Parc Natural hi ha dos arbres que destaquen especialment que són el "Pare Faig" i el "Pi Gros" però des de la primera vegada que vaig xafar el continent americà que quan els comparo amb els que hi ha per aquí els dels ports pareixen, ben bé, una miniatura.

Aquesta zona i aquesta ciutat a l'estiu estan realment plenes de gent però la veritat és que aquest cap de setmana no n'hi havia massa. El que em crida l'atenió és que a aquests llocs et trobes gent de parts del món diferents i amb perfils ben diversos. Evidentment tots arriben aquí atrets per la natura o pel surf. Per a que us feu una idea al lloc on vam dormir hi havia un xic de Bilbao que en realitat està estudiant a Alaska especialista en el salmó. Realment n'havia pescat un i estava boníssim. Per exemple, a part del bilbaí, hi havia un italià, 3 persones de Nova Zelanda, 3 canadenques, 1 brasilera, 1 filipí, ... com podeu veure de llocs del món ben diferents. Ah!! i quatre catalanes, clar!!.

Que teniem en comú totes les persones que estavem allí?. Que ens havia atret un indret geogràfic, per diferentes raons, però ahir a l'hora de sopar, vam acabar tenint una taula llarga on compartir no només un àpat, sinó també les experiències de cadascú. Molt enriquidor i una forma d'aprendre com n'hi ha poques. Vivències d'altres llocs del món explicades en primera persona.

Ahir quan vam arribar ens van oferir anar a un concert d'un grup que actuava a la nit a l'únic local que hi havia a la ciutat. L'espai en si era una mescla entre sala de festes dels anys 50 i discoteca dels 70, però bé, allí es va concentrar tota la gent. La sorpresa va ser que el grup que actuava era un grup australià que es diu Oka que fan una mena de música fussió entre l'electrònica i els instruments tradicionals Maorís, em va encantar!!. A part de que els músics ho feien molt bé el projecte musical en si em va semblar molt interessant. Una bona forma de preservar la seva història sense renunciar a la modernitat.

Fet aquest petit resum del meu cap de setmana m'agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions.

Ahir a la nit sopant mentre els que haviem fet surf explicaven el seu dia em venia a la ment que la vida no és tan diferent a aquest esport. En realitat per a poder avançar en el teu projecte, personal i professional, has de poder pujar damunt de la taula i poder anar en la mateixa direcció que les onades per a no caure. Si aquestes són molt grans i tu eres poc experimentat difícilment et matindràs damunt de la taula però si tens totes les estratègies necessàries ni els dies amb més mal temps constituiran un problema. Els qui practiquen aquest esport, a més, necessiten un equipament adequat sinó es poden lessionar i passen molt de fred, més a l'hivern. També necessiten tenir molta paciència i molta constància fins que s'aguaten damunt de la taula de surf i aquesta damunt de les onades de l'aigua.

Per què us sembla que som capaços de poder fer tot aquest procès per un esport i igual en la nostra vida diària qualsevol petit entrabanc es converteix en una barrera difícil de superar?. Pot ser no estem motivats?, pot ser no tenim les estratègies adequades?, pot ser no estem ben preparats?. Segurament en alguns casos hi pot haver una mica de tot però jo crec que la diferència fonamental deu estar en la motivació. Quan tenim una predilecció forta per un esport, per exemple, res ens atura per a poder-lo practicar. I si apliquéssim el mateix a la vida?. Ho intentem?!!.

D'altra banda, aquesta vida que ens costa tant de recórrer, a vegades, ens dona la sensació de que s'ha quedat antiquada i que les coses passases no tenen ja massa sentit i les noves ens han desplaçat totalment. La música que vaig sentir ahir és una prova més que evident de que sobre unes arrels sòlides i podem construir, en nom de la modernitat, tot allò que vulguem. És només qüestió d'estimar-nos aquestes arrels i està satisfets de qui som i d'on venim.

Aquestes tres coses juntes: motivació, empenta i saber qui som i d'on venim estic segura que són una de les claus per aconseguir sentir-nos millor amb nosaltres mateixos i poder fer realitat els noestres somnis. Us animo a intentar-ho!!.

Avui no acabaré amb música, ho faré amb una frase de C. Cohelo "Es justamente la posibilidad de realizar un sueño lo que hace que la vida sea interesante" (de la seva obra El Alquimista).

Bona nit!!