In & out

Bon dia per a vosaltres.

Jo he arribat a casa fa una estona. Avui tenia anglès i llavors se'm fa més tard. També he passat a comprar una tarja de metro i de bus i unes quantes coses per menjar. Si si, a més de fer fotos, escriure el post i treballar també menjo tot i que els que em coneixeu més sabeu que durant un temps vaig aconseguir viure sense menjar. Sona fort però llavors només treballava!!. Ja sabeu, a la vida hi ha èpoques diferentes.

Continuaré, avui, amb el tema de les perspectives de les coses i de la vida per a poder tenir una imatge adequada de qui somi on estem.

El títol del post se m'ha acudit perquè he pensat amb una pel·lícula que el tenia [In & Out] i m'ha semblat encertat per a denominar el que vull compartir avui.

Quan he anat al super a comprar una tarja de bus-tren mensual [així t'estalvies uns quants diners], he pagat amb la tarja de crèdit i en treure el DNI, és més còmode que ensenyar el passaport, el Sr que hi havia a la caixa ni se l'ha mirat i només ha comentat: oh!! és ben car el transport aquí, realment ho és comparat amb casa nostra. Jo li he contestat que a mi em sortia a compte perquè cada dia havia d'agafar el bus i el tren. El següent comentari d'ell ha estat: Oh!! Europa, jo també hi vaig viure, vaig viure a Alemanya però sóc turc. Ara ja sóc també canadenc. Aquest senzill comentari m'ha fet pensar que avui aquest havia de ser el tema de la reflexió. Si ho penseu no ha dit que el seu país, Turquia, era Europa també. Curiós!!.

Jo fa poc temps que he arribat a aquest país. Avui fa just un mes. Vaig escriu el primer post el dia 10 de gener i a dia d'avui hi ha 2215 entrades. Estic absolutament impressionada per la vostra resposta. Gràcies pel l'acollida (tanco el parèntesi ;-)).

Jo, podriem dir, que mentre seré aquí tindré una situació privilegiada perquè crec que acabaré entenent bé aquesta part de Canadà però podent tenir, sempre, una visió des de fora perquè jo sé que la meva estada aquí és passatgera. Tot i així, mentre hi sigui hauré d'adaptar, en part, la meva vida a les seves costums. A més de mirar de parlar bé la seva llengua per a poder-m'hi comunicar el millor possible.

Aquest precisament deu ser l'equilibri difícil de trobar. Com no renunciar a les teves arrels, a vegades inclús creences, i t'adaptar-te a la nova situació. Gens fàcil!!, però com tantes altres coses tot depen de les teves necessitats, de les teves eines personals i de la motivació per mirar d'entendre a l'altre i, fins i tot, si m'ho permeteu, de posar-te en el seu lloc. Això, precisament, crec que és el que no ensenyem mai a cap centre educatiu. Segur que molts col·legues ens direien, "altre?, quin altre?. Sovint com no som capaços d'entrendre'ns a nosaltres mateixos com podem pretendre entendre als demés. En fi!!, no és que avui estigui pessimista, això mai!! jeje!! però la veritat és que sempre em crida l'atenció.

Us posaré un exemple senzill i absolutament "conductista" si em permeteu l'expressió. Quan s'ha d'agafar el bus la gent fa tres cues per poder entrar uns quants per cada porta. Si tens la tarja mai pujaràs per la porta del conductor. Aquesta és només per als que han de pagar el bitllet. Jo, que considero que sóc una persona ordenada, em sento molt i molt còmoda en aquesta organització de vida. Comprenc que altres no s'hi sentin gens.

Una altra situació que em crida molt l'atenció és que les poques persones que hi ha demanant pel centre he descobert que tenen relació amb la gent del barri. Ells (solen ser homes) estan a una borera amb el seu cartell que diu ajudeu-me i quan passa la gent es pregunten, mútuament, com estan i com els va. Això si no estàs "in" no ho pots entendre massa.

Amb el meu anglès, absolutament millorable, no he tengut ni una sola vegada la sencació de què això constituís un problema. Tothom s'esforça per entendre el que li vols dir. Si poden t'ajuden. Això té a veure amb la capacitat d'acollir gent d'arreu del món que ha tingut Canadà. Hi ha tanta gent que ha vingut de fora que ha passat per una situació semblant a la meva que no els costa gens posar-se en el meu lloc.

Aquesta darrera qüestió és quelcom que em molesta molt de la visió que solem tenir a Espanya respecte als nou vinguts i la poca memòria històrica que tenen algunes de les nostres comunitats. Per què la gent oblida amb tanta facilitat que ells també van ser immigrants durant una època de la seva vida?. Vam estar Out, realment, i ara que tornen a ser In no tenen la més mínima intenció de recuperar la seva memòria. Com en la major part de coses en la vida és una qüestió d'actitud, sense cap dubte.

Al centre de la UBC on treballo hi ha una professora d'Irà que avui a l'hora de dinar m'explicava que havia viscut, abans de viure a Vancouver a: Irà, Israel, Alemanya, Estats Units. Us feu una idea del que això suposa de facilitat per estar In & Out?. La seva capacitat de comprensió de la meva situació és absoluta. Jo que em passo el dia disculpant-me pel meu anglès i ella que al final m'ha dit, prou!! ja no ho diguis més. La major part hem vingut de fora i com quan nosaltres vam arribar encantada de poder-te ajudar. Jo agraïda per la seva atenció!!.

El poder estar In & Out s'adquireix sense cap dubte quan viatges i/o quan vius fora del teu país d'origen però no només. Estic segura que, també a Vancouver, com a d'altres llocs hi ha gent que va arribar fa molt d'anys i encara no han estat capaços d'entendre res d'aquesta part del món. Quina llàstima!!. Crec que el millor que et pot passar a la vida és tenir coses diferents per apendre cada dia. Aprofitar les oportunitats que aquesta t'ofereix és fonamental per continuar creixent com a persones. Segurament si tots i totes ho tinguessim tan clar els conflictes no existirien i molt menys les guerres.

Relacionat amb aquest tema recordo haver sentit una conferència de Federico Mayor Zaragoza, en una època Dtr General de la UNESCO, sobre la filosofía de "la no guerra", no de la pau. Em va semblar molt encertat des de el punt de vista educatiu. Una manera d'ensenyar a construir discursos positius, no creieu?.

De la mateixa manera crec que a nivell educatiu és fonamental començar a construir veritables discursos positius sobre el que la societat de la informació va posar de moda: "pensa local i actua global". Aquest continua sent un dels nostres grans reptes, com a societat i com a educadors.

Ja sabeu, mireu d'estar Out en alguns moments per a entendre millor la vostra situació In.

Avui em despedeixo escoltant Madona "Cherish". Algun dia també haurem de parlar de les dones emprenedores. Algunes d'elles invisibles. Això serà en una altra ocasió!!.

Bona nit!!.

Surfejar per la vida

Bon dia a totes i tots i bon començament de setmana!!.

Avui parofitaré les meves experiències del cap de setmana per escriure el post.

He estat a la Illa de Vancouver, tal com us vaig dir. Aquesta illa es troba a 1,30 h en Ferry des de Nanaimo que és una ciutat que té una part a cada costat de la bahia perquè es surt i s'arriba a una ciutat amb el mateix nom :-).

A aquesta illa està Victòria qué és la capital de la regió de British Columbia encara que finalment vam anar a Tofino. Tofino és per a molta gent del món un dels paradisos del surf.

Aquesta ciutat porta el nom de l'explorador espanyol que va descobrir aquest territori ple de natius a l'any 1792. L'explorador es deia Vicente Tofiño un destacat marí i cartògraf de la seva època.

La veritat és que no hem tingut gens bon temps. No feia fred però ha plogut els dos dies, especialment avui. Tot i així la pluja no ens ha impedit fer-nos una idea de la grandiositat de la natura en les seves diverses manifestacions. Uns llacs que pareixien veitablement miralls, uns rius grans i impetuosos, unes platges immeses i llarguíssimes, i un mar ben enfadat avui, i uns boscos, oh!! quins arbres tan grans i alts i frondosos. La veritat és que quan et poses al costat d'un dels seus troncs et sents veritablement menuda. Com si fossis un gnomo!!. Aquest és també un paradís per als amants de la pesca i dels animals. A l'època adequada es poden veure foques, lleons marins, bal·lenes, etc ... Tota la natura amb la seva immensitat.

Aquest matí hem visitat el Carmanah Walbran Park (conjuntament amb d'altres espais naturals de la zona declarat a l'any 2000 Reserva de la Biosfera per la UNESCO).

Jo sóc aficionada a anar a la muntanya i sempre estic orgullosa d'esenyar a la gent les muntanyes que hi ha dalt de La Sénia i que formen part del Parc Natural dels Ports. A aquest Parc Natural hi ha dos arbres que destaquen especialment que són el "Pare Faig" i el "Pi Gros" però des de la primera vegada que vaig xafar el continent americà que quan els comparo amb els que hi ha per aquí els dels ports pareixen, ben bé, una miniatura.

Aquesta zona i aquesta ciutat a l'estiu estan realment plenes de gent però la veritat és que aquest cap de setmana no n'hi havia massa. El que em crida l'atenió és que a aquests llocs et trobes gent de parts del món diferents i amb perfils ben diversos. Evidentment tots arriben aquí atrets per la natura o pel surf. Per a que us feu una idea al lloc on vam dormir hi havia un xic de Bilbao que en realitat està estudiant a Alaska especialista en el salmó. Realment n'havia pescat un i estava boníssim. Per exemple, a part del bilbaí, hi havia un italià, 3 persones de Nova Zelanda, 3 canadenques, 1 brasilera, 1 filipí, ... com podeu veure de llocs del món ben diferents. Ah!! i quatre catalanes, clar!!.

Que teniem en comú totes les persones que estavem allí?. Que ens havia atret un indret geogràfic, per diferentes raons, però ahir a l'hora de sopar, vam acabar tenint una taula llarga on compartir no només un àpat, sinó també les experiències de cadascú. Molt enriquidor i una forma d'aprendre com n'hi ha poques. Vivències d'altres llocs del món explicades en primera persona.

Ahir quan vam arribar ens van oferir anar a un concert d'un grup que actuava a la nit a l'únic local que hi havia a la ciutat. L'espai en si era una mescla entre sala de festes dels anys 50 i discoteca dels 70, però bé, allí es va concentrar tota la gent. La sorpresa va ser que el grup que actuava era un grup australià que es diu Oka que fan una mena de música fussió entre l'electrònica i els instruments tradicionals Maorís, em va encantar!!. A part de que els músics ho feien molt bé el projecte musical en si em va semblar molt interessant. Una bona forma de preservar la seva història sense renunciar a la modernitat.

Fet aquest petit resum del meu cap de setmana m'agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions.

Ahir a la nit sopant mentre els que haviem fet surf explicaven el seu dia em venia a la ment que la vida no és tan diferent a aquest esport. En realitat per a poder avançar en el teu projecte, personal i professional, has de poder pujar damunt de la taula i poder anar en la mateixa direcció que les onades per a no caure. Si aquestes són molt grans i tu eres poc experimentat difícilment et matindràs damunt de la taula però si tens totes les estratègies necessàries ni els dies amb més mal temps constituiran un problema. Els qui practiquen aquest esport, a més, necessiten un equipament adequat sinó es poden lessionar i passen molt de fred, més a l'hivern. També necessiten tenir molta paciència i molta constància fins que s'aguaten damunt de la taula de surf i aquesta damunt de les onades de l'aigua.

Per què us sembla que som capaços de poder fer tot aquest procès per un esport i igual en la nostra vida diària qualsevol petit entrabanc es converteix en una barrera difícil de superar?. Pot ser no estem motivats?, pot ser no tenim les estratègies adequades?, pot ser no estem ben preparats?. Segurament en alguns casos hi pot haver una mica de tot però jo crec que la diferència fonamental deu estar en la motivació. Quan tenim una predilecció forta per un esport, per exemple, res ens atura per a poder-lo practicar. I si apliquéssim el mateix a la vida?. Ho intentem?!!.

D'altra banda, aquesta vida que ens costa tant de recórrer, a vegades, ens dona la sensació de que s'ha quedat antiquada i que les coses passases no tenen ja massa sentit i les noves ens han desplaçat totalment. La música que vaig sentir ahir és una prova més que evident de que sobre unes arrels sòlides i podem construir, en nom de la modernitat, tot allò que vulguem. És només qüestió d'estimar-nos aquestes arrels i està satisfets de qui som i d'on venim.

Aquestes tres coses juntes: motivació, empenta i saber qui som i d'on venim estic segura que són una de les claus per aconseguir sentir-nos millor amb nosaltres mateixos i poder fer realitat els noestres somnis. Us animo a intentar-ho!!.

Avui no acabaré amb música, ho faré amb una frase de C. Cohelo "Es justamente la posibilidad de realizar un sueño lo que hace que la vida sea interesante" (de la seva obra El Alquimista).

Bona nit!!

La comunicació "Fast Food"

Hola, bon dia per a vosaltres, Avui el post fa una mica tard!!. Sorry!! acabo d'arribar a casa.

Vaig a continuar amb el tema del post d'ahir per a poder analitzar una de les altres estratègies que crec que ajudarien a millorar l'educació del nostre país: la comunicació.

Aquesta és una paraula que té un significat també polièdric, com l'educació en si, perquè la podem utilitzar i interpretar de moltes maneres diferentes. Algunes d'elles inclús en negatiu perquè també podem parlar de: la no comunicació o la sobre-comunicació quan rebem excès de missatges i d'informació. Quan ens passa això ja estem parlant d'una alteració de la competència informacional a la que Alfons Cornella va denominar fa uns anys infoxicació. El nostre amic Juanfra, que és un dels participants habituals del blog, ens pot parlar del tema. Segur que ho farà.

La realitat del dia a dia el que ens està evidenciant, cada vegada més, és que a més informació més desinformats i a més desinfomació, moltes vegades per saturació de dades, més dificultats per a pendre les desicions adequades. I això per què deu passar?. Crec que bàsicament passa perquè no tenim les eines necessàries ni convenients per poder abordar amb garanties totes les dades que diàriament ens arriben en forma d'inputs de comunicació.

La xarxa seria un exemple clar d'això però no només, els diaris, la TV, la ràdio les xarxes socials, ... Alguna de les persones que utilitza habitualment Twiter podria assegurar que processa, cada dia, absolutament tota la informació que passa per aquest canal?. Crec que no m'equivoco si dic que no. És impossible!!. La veu, sap que existeix, però ni l'analitza tota amb la mateixa profunditat ni molt menys és capaç d'utilitzar-la i aplicar-la.

Si això passa amb les persones motivades i competents amb l'ús de les TIC i de la informació, que no passarà amb aquelles que no tenen aquestes habilitats i motivació?. Segurament aquest és un dels grans problemes també del sistema educatiu. La paraula ha deixa't de tenir sentit perquè en tenim massa per tant hem de començar a saber donar-los un valor per a que recuperin el seu significat.

Si anem a la teoria clàssica de la comunicació segur que recordeu allò de què es necessita un emissor i un receptor, un canal i un missatge. Però que passat quan tots aquests elements és multipliquen fins a l'infinit?. Segurament que, d'una banda, és molt difícil tenir sentit de la dimensió del que suposa. D'una altra, que hem de ser conscients de la impossibilitat de poder-ho gestionar tot en temps real. Necessitarem ajuda.

Aquest és un tema apassionant del que ens hem d'ocupar però avui ens quedarem al primer estadi. Aquell que suposa aplicar l'esquema bàsic de la comunicació.

Tenim emissors i receptors però parlen llenguatges diferents. Per exemple, a mida que pugen de nivell al sistema educatiu hi ha més distància entre professors i estudiants. Us heu parat a pensar que tot va tan ràpid que quasi cada deu anys o abans es canvia de generació?.

Diuen dels joves que han nascut després del 82 que ja són aprenents digitals però això que suposa?. Que hagin nascut en un món tecnològic no implica que tinguin la capacitat d'aplicar aquesta tecnologia en el seu procès d'aprenentatge.

Tenim uns pares i mares cada vegada més ben formats. Penseu que des de la llei d'educació del 70 tots/es han estat escolaritzats, com a mínim, fins als 14 anys. Més formació implica més capacitat de comunicació?. No sempre, a vegades tot el contrari.

Tenim uns mitjans de comunicació que cada vegada poden donar més informació amb menys temps. Quasi es pot difondre una notícia en el mateix temps de produir-se. Creieu, realment, que utilitzen les paraules en sentit i el sentit de les paraules?. Darrerament s'han convertit en una multinacional de transmetre informació, quasi sempre sesgada, i ja fa temps que no creen cap tipus de coneixement. La informació s'ha convertit en quelcom semblant al "Fas Food". Ràpid i de mala qualitat.

Una vedada més l'escola ha d'assumir un repte gens fàcil perquè té tots els elements en contra. No pot contrarestar tota la informació que es genera. No sempre té les eines adequades ni tampoc les més modernes. Tampoc té sempre els professionals de l'educació més ben preparats. Què té com a valor diferencial?. Sense cap dubte el coneixement del que suposa apendre i com es pot garantir i impulsar aquest procès. També sap, perquè aquesta és l'essència d'educar a algú, que el acte didàctic és un acte de comunicació.

Si això es té present segur que serem capaços no de donar tota la informació als estudiants perquè no podem però si que hem d'assumir la responsabilitat com a educadors de capacitar-los a tots/es per a que siguin competents a la societat que els ha tocat per a viure, la del coneixement.

De la mateixa manera hem de donar sentit a les paraules començant per EDUCACIÓ. Fins que no arribem a aquest punt no tindrem cap possibilitat ni d'avançar ni de millorar.

Penseu-ho!! perquè aquest ha de ser el nostre veritable repte.

Avui em despedeixo amb Sting [So Lonely], oh!! fantàstic!! un mestre convertit en cantant d'èxit!!. En realitat continua difonent el valor de les paraules però amb música. Podem esperar alguna cosa millor?.

Demà no us arribarà el meu post perquè marxo a "explorar" una illa que hi ha enfront de Vancouver [Vancouver Island] on es troba la capital de la regió de British Columbia que és Victòria.

El dilluns al matí us trobareu un altre post i el reportatge fotogràfic del cap de setmana.

Que ho passeu molt bé!!. Bona nit!!

L'educació no és una píndola

Bon dia per a vosaltres!!

Acabo d'arribar a casa després de tenir la meva primera classe d'anglès. Fa fred. Ha plogut tot el dia i l'humitat es fa notar altra vegada. Després tornaré sobre la classe d'anglès perquè em servirà d'exemple.

Com cada dia, també, al final he canviat el tema. A més, estic molt reivindicativa i em disposo a fer un "mini manifest" a favor dels professionals de l'educació perquè ja estic cansada de llegir grans paraules sense sentit en nom de l'educació.

Per a començar, a mi no se m'acudiria mai fer un article a la premsa parlant d'allò que no entenc i donant, per enéssima vegada, la culpa de tots els mals de la societat actual a l'educació. Com si ells/es, els que escriuen, no formessin part d'aquesta societat i com si, tampoc ells/es mateixos/es no estessin educant a les noves generacions. Perquè si heu vist els videos als que s'ha referit Carles avui als seus comentaris la millor educació és un bon exemple, no?

Dit això, jo que em dedico a la tecnologia i a l'educació, no tindria l'atreviment de parlar, per exemple, d'arquitectura, o de medicina, o d'enginyeria, o de música des del punt de vista tècnic. No tinc els coneixements ni l'expertícia per a poder fer-ho amb criteri. Algú va tenir una brillant idea un dia de dir que, básicament, l'educació és una qüestió de sentit comú, que ho és, per això no en cal ser un especialista. Quina és la diferència entre un metge i un curander?. Quina és la diferència entre un músic professional i una persona autodidacta que té molt bona oïda per a la música?. I així podriem trobar més i més exemples.

Per tant, primera premisa d'avui. És important tenir bons professionals de l'educació que puguin assumir la responsabilitat d'usar les millors eines, estratègies i mètodes per a poder aconseguir implementar una formació de la major qualitat possible.

Això em porta a la segona premisa. I com hauria de ser aquesta educació de qualitat?. Si ens remetem a les dades que referenciava ahir la veritat és que tenim un panorama una mica negre, però bé, crec que alguna cosa hem de poder fer.

Hem fet una anàlisi acurada de la situació, sabem on són els problemes i que els provoca. Éssent així el que ens cal ara, sense cap dubte, és buscar les solucions. Per on començar?. Avui, per la que crec que és la primera i fonamental. Em torno a posar a mi d'exemple.

Des de que he acabat la meva classe d'anglès fins que he arribat a casa ha passat una hora que m'ha permès pensar i concloure que tinc amb l'anglès el mateix problema que amb la natació.

Les meves cervicals agraeixen molt i molt que tingui una piscina, on visc ara, i pugui nedar uns quants dies a la setmana. La meva amiga Cinta, que ha estat nadadora professional va procurar amb bon criteri per allò de que ella és la tècnica, que anéssim juntes a la piscina. Sabeu que vaig descobrir?. Que sé nadar perquè no m'enfonso a l'aigua però si hagués de fer una travessa llarga i complicada tindria molts de problemes. Per què?. No respiro bé, no coordino bé els moviments dels braços i de les cames, no faig bé els moviments dels braços, .... què implica això?. Que faig un esforç desmesurat per a tenir un resultat més bé pobre i en termes de productivitat fins i tot frustrant.

Amb l'anglès em passa alguna cosa semblant. Navego prou bé, ja no m'ofegaria, però si la travessa és llarga i complicada també pateixo molt. Per a que pugueu riure de mi avui la professora m'ha dit que les preposicions és com si les tirés a l'atzar i clar, cauen on cauen, jajaja!!. Fa gràcia no?.

Tenim un sistema educatiu que ensenya, en general, a nadar però ens falta molta tècnica. Entre altres coses perquè abans d'assegurar que les eines bàsiques i fonamentals estan assolides per l'estudiantat ens embarquem en l'interessant i infinit món dels continguts. Errada greu!!. En general, ens està passant el mateix que a mi amb la natació o amb l'anglès.

No puc negar que els continguts també tenen la seva importància però com dirien aquí és "next step". Les eines intrumentals bàsiques són fonamentals per a poder construir qualsevol aprenentatge i afavorir la posterior creació de coneixement. D'altra manera només fem que distribuir coses a l'atzar. Si vosaltres penseu en la vostra vida com aprenents segur que us venen al pensament moltes coses que heu après en el vostre dia a dia quan no heu tingut cap més remei. Si no haguéssiu disposat de les eines adequades, mentals en aquest cas, això no hagués estat possible. D'altra banda el que passa, també, és que els continguts s'han convertit en una eina de poder. Aquests els administren els polítics educatius i les editorials per a transmetre allò que creuen rellevant per a poder perpetuar la seva visió del món uns i per a enriquir-se els altres. Què té a veure això, moltes vegades, amb que els xiquets, joves o adults aprenguin?. La major part de vegades res.

Arribats a aquests punt, hi ha més premises però avui no les abordarem, podem fer un símil que té a veure amb el títol del post. Quan un metge diagnostica a un pacient i descobreix la seva dolència li acostuma a receptar un medicament. Si ha encertat amb el diagnòstic, normalment ho encerta, el pacient millora i es cura.

L'educació, utilitzant aquest símil, tindria més a veure amb els mètodes tradicionals, abans de la farmacologia, quan havien de deixar que tot fes el seu curs i aplicaven només alguns remeis quan era convenient. No vull dir amb això que no estigui d'acord amb els avenços de la medicina, tot el contrari, només utilitzo aquest exemple perquè em sembla gràfic. A vegades em dona la sensació de què quan la gent, en general, parla d'educació s'imagina quelcom de semblant a les píndoles que es prenen quan tenen malt de cap. Res més lluny de la realitat!!.

L'educació és com ja us he dit una cursa de fons que requeix tenir els objectius molt clars, les eines adequades, els entrenadors més competents i, a més, els corredors han de portar un equipament que sigui apropiat per al tipus de recorregut. D'una altra manera ens arrisquem a patir en diferents sentits. O bé perquè hem de fer un esforç desmesurat que no ens compensarà, perquè haurem d'abandonar la cursa, o perquè ens farem alguna lessió que tindrà conseqüències greus per a la resta de nostra carrera com a fondistes. Lessions que sergurament mai les podrem curar amb una píndola!! i sense oblidar que com el corredor no tingui adquirides les estratègies fonamentals per a córrer als primers kms s'haurà de retirar.

Seguirem proposant estratègies per a poder posar l'educació al seu lloc. El més important de la societat actual!!

Bona nit!! sonant R.E.M. Losing My Religion, una de les meves cançons preferides!!

Una ment modelable, com de plastilina

Avui, encara que no vulgués, hi ha un tema que em persegueix tot el dia i no us penseu que m'ha costat prou pensar com ho enfoco. Finalment, després de canviar el títol del post tres vegades, que decidit deixar aquest que veiu.

La ment humana és la cosa més modelable de totes les que hi ha. Si si, ja sé que esteu pensant que què més voldrieu. Us posaré un exemple per a que veieu perquè ho dic. Mentre llegiu aquestes ratlles penseu, només un moment, quantes coses heu après en aquesta vida des de que vau néixer. Crec que aquesta dada si que tendeix a infinit. Només deixem d'apendre coses quan ens morim. Mentre, cada minut i segon de la nostra existència aprenem coses. Si és així, la matèria primera del sistema educatiu és de qualitat superior.

Per alguna raó les dades diuen tot el contrari. M'explicaré.

Aquest matí quan he obert el correu allà a les 6,30h del matí (meues), vosaltres ja estaveu dinant ;-), m'he trobat un article a la bústia que parlava de la situació tan crítica en la que està el nostre sistema educatiu respecte a l'abandonament escolar. Si ho recordeu aquest és un tema que vaig apuntar al post una moneda polièdrica. Deia allí que teniem un 60 % de la població jove que no rep la formació adequada (per exés o per defecte). El mateix informe, que parla de l'abandonament, determina que al 2020 el 85 % dels llocs de treball d'Europa necessitaran una qualificació mitja o alta. Aquesta dada ens posa de ple en el que hem anomenat ja anteriorment l'economia del coneixement.

A més d'aquestes dades podem tenir com a referència, també, els informes PISA (Programme for International Student Assessment) que medeix les competències lingüístiques, matemàtiques i científiques dels nostres estudiants de 15 anys. Regularment les dades d'aquest informe ens situen, respecte a la resta de països de la OCDE, en una posició de la meitat cap al final. Si mireu les dades per comunitats autònomes veureu com la meitat d'elles es situen per darrera de la mitjana de la OCDE. A la vegada, el MEC també té l'Instituto d'Evaluación que es dedica a fer estudis sistemàtics de com está el nostre sistema educatiu.

A tots els estudis sobre la situació dels sistemes educatius continuen ocupant els primers llocs els països nòrdics, principalment Finlàndia. Un país de 5,3 mil·lions d'habitants que destaca per moltes coses però principalment per la seva educació.

Feta aquesta exposició de motius deixeu-me dir que:

- El primer informe PISA es va publicar a l'any 2000 i deu anys després hi ha molts problemes que persisteixen. On estan les polítiques per fer-hi front?

- Quan fem una comparariva per països és una foto fixa d'un moment concret que fa que sigui una mica arriscat generalitzar els resultats de les dades que s'obtenen en les proves.

- Està demostrat que la millor avaluació és aquella que utilitza models coherents amb les metodologies docents. Vull dir que si fem servir métodes d'esenyament comprensius i després utilitzem proves memorístiques per avaluar, o al revés, els resultats també tindran a veure amb això.

- Quin és el pressupost, en termes absoluts, que destina cada país a l'educació. Segur que una part dels resltats també té a veure amb rescursos.

- Quin és el punt de partida de cada país i quin el recorregut que ha fet, per exemple, en els darrers, posem, vint anys?.

- Quina consideració social se li dispensa, li dispensem a l'educació?

- Com formem, seleccionem i reconeixem al nostre professorat?. Un professorat respectat i valorat segur que està més motivat.

.../...

Podriem seguir i seguir però la llista seria massa llarga. Tampoc fer-la ens ajudaria a massa en termes de millora.

Jo penso que es poden fer moltes coses per a millorar la situació. Ja sabeu!! jo sóc sempre la del got mig ple. Vaig a indicar-ne algunes que serien les fonamentals per a configurar una bona base sobre la que fer evolucionar el sistema educatiu.

- L'objectiu de l'educació en general i del sistema educatiu, en particular, és treballar per aconseguir la millor formació per als ciutadans i professionals del nostre país. Qualsevol punt de desviament dels polítics respecte a aquest principi indica que no estan fent la seva feina ben feta.

- Hem de tenir als millors professionals de l'educació. Aquesta és la base sobre la que es sustenta l'economia i la societat, per tant, no se val a badar. Els centres de formació del professorat han de comptar amb els millors programes i amb els millors formadors. La primera premisa no es compleix per a res. Els darrers decrets dels títols de grau i de postgrau són tot el contrari a aquest principi. Quan als formadors moltes vegades l'unica cosa que ens queda dir és "és el que hi ha". Un funcionariat mal entès no permet molt de marge de maniobra.

- Unes famílies que massa vegades declinen tota la responsabilitat a l'escola i quan no estan contentes amb els resultats que, en realitat també són responsabilitat d'elles, en culpen als polítics, a la societat per acabar demanat-li explicacions als mestres. Per tant els pares i les mares necessiten implicar-se molt més del que hi estan en l'educació dels fills si volem evolucionar per a millor.

- Una societat que massa vegades no valora ni l'esforç, ni la qualitat, ni la implicació dels seus ciutadans i ciutadanes. Tot el contrari. Sembla que està més penat un petit delicte que un desfalc sense precedents. Els polítics i la justícia s'han fet uns especialistes en justificar allò que és impresentable.

Com veieu el pacte per l'educació no implica només una voluntat política sinó que requereix d'una consciència col·lectiva i d'uns objectius bàsics innegociables. Al mateix temps és necessari reformar i renovar el sistema escolar tal com l'entenem actualment o, almenys, diversificar molt més les seves actuacions. D'una altra manera hi ha situacions de desajustament formatiu que en lloc de solucionar-se s'agreugen cada dia més.

En definitiva, fins que no siguem conscients de la plasticitat de la ment humana i ho reconeguem com una oportunitat no serem capaços de modelar a les millors persones per a fer un món cada dia millor, més equitatiu i més just.

Avui em despedeixo sonant SAU El tren de mitjanit. Un "peasso" cançó si em permeteu l'expressió.

Bona nit!!

Passejant pel temps infinit

Fa temps que diuen que uns dels problemes de la societat actual és la manca de temps.

No tenim temps per a parlar, per a conviure, per a descansar, per a fer totes les coses que voldriem en un dia, per anar a tots els llocs que ens agradaria, ....

Però què és el temps?. Em soprenc a mi mateixa fent aquesta reflexió. Jo que, com molts de vosaltres he caigut en la temptació de comprar-me llibres de com "gestionar el temps" i he de confesar que els he abandonat a la pàgina deu quan el meu nivell de frustració ja era massa alt. Quan llegeixes aquests llibres si que t'adones que el problema real no és tant el tenir o no tenir temps sinó per a que utlitzem el que tenim.

Si jo comparo la meva vida ara i fa un any us he de dir que la quantitat de feina i de responsabilitats ha baixat un 70 %. A continuació una esperaria que això es traduís en tenir més temps. La veritat és que si que en dec tenir més però cada dia quan marxo a dormir se'm queden damunt de la taula i a la motxilla un munt de coses per fer. El darrer pensament del dia sempre és: demà més!!.

Si ens fixe'm amb l'exemple que poso podem dir que el problema és de temps?. El dia continua tenint 24 h i jo continuo sent la mateixa persona fent unes coses diferentes. Per tant la clau està en mí no en les hores que té el dia. Aquestes romanen invariables des de que ens organitzem amb aquest rellotge.

La segona part de la reflexió té a veure amb el món de les TIC. Si us hi fixeu, sempre que en parlem, de tecnologia vull dir, és per a dir que ens ha ajudat a facilitar-mos la vida. Argument, aquest, absolutament cert però d'alguna manera crec que no l'utilitzem bé en termes temporals. Moltes vegades és més una distracció que una ajuda. Com sempre és important saber amb quin objectiu utilitzem aquesta tecnologia. Clar, clar, no és el mateix utilitzar-la per a estudiar, per a treballar, per a comunicar-nos i relacionar-mos, per al nostre temps de lleure, ... podriem seguir però pot ser no cal.

Si em torno a posar a mi com a exemple jo per a que la utilitzo.

- Per a comunicar-me el correu-e s'ha convertit el quelcom imprescindible per a la meva vida. Ull!! crea adicció.

- L'Skype també em permet comunicar-me i moltes vegades prescindir del telèfon, a més, permet fer videoconferència d'escriptori.

- El Twiter: em serveix per a intercanviar missatges molt concrets i curts amb una gran comunitat de gent. És una comunicació més u a molts i té un objectiu concret quan al contingut. Pots seguir a gent i ella et segueix a tu. Tant uns com els altres triem. En general podriem dir que configurem una comunitat professional que intencanvia bones pràctiques, puts de vista, ... a la vegada que comenta la realitat en temps quasi real. Si ha d'estar molt posat per a realment aprendre de tot el coneixement que es distribueix a un temps de vertigen. L'utulitzo molt moderadament.

- El Facebook: és el més proper a una comunitat social on, a vegades, s'hi troben també referències a qüestions professionals. Com en el cas del Twiter tu configures la teva pròpia comunitat. Jo l'utilizo molt ara per estar en contacte amb la meva comunitat. Abans d'arribar a Canadà l'utilitzava més com a espai de lleure.

- El telèfon mòbil: que no se'ns oblide!!. Aquell aparell tecnològic que també serveix per a comunicar-nos i del que quasi ningú podem prescindir. Jo puc dir que ara, en aquest moment, la major part de dies no sona ni una sola vegada. Jo, que havia arribat a comsumir més d'una càrrega de bateria diaria, uf!!.

- L'agenda electrònica que té el propi telèfon i que es pot sincronitzar amb un aplicatiu d'agenda distribuïda i que es converteix en una eina fonamental quan s'han de gestionar equips de persones.

- L'ordinador amb connexió a la xarxa de manera permanent, ... els espais wi-fi i les xarxes sense fils ens ho posen a l'abast cada dia amb més facilitat. Què fariem sense connexió a la xarxa?.

Totes aquestes eines són les que m'ajuden a gestionar i configurar el meu temps en totes les seves vessants: professionals, personals, de lleure, ... i que des de que estic aquí m'estan ensenyant el valor de tenir tot el temps de món que s'ha de saber ordenar per a no tenir la sensació que sigui un espai que tendeix a infinit (tan en el sentit positiu com en el negatiu).

Jo, ara, estic a 9h de distància de la vostra part del món. Sent així tots podeu pensar que el vostre temps i el meu no coincideixen mai o quasi mai però no!! esteu equivocats!! ja que el que passa és que aquest temps s'exten i deixa de tenir barreres ni limitacions temporals, si em permeteu la redundància. Cada dia he de tenir conciència de la necessitat de dormir i de descansar per a no caure en el parany d'utilitzar aquest temps infinit.

Quan jo acabo el dia vosaltres el comenceu i el valor d'aquests mitjans està en la seva transparència quan al temps. Ara no hi ha horaris d'oficina, ni de comunicació, ni d'estudi, ... tothom podem accedir a tot durant totes les hores del dia i de la nit 365 dies a l'any. Quan acaba l'activitat del Face de la vostra part de món la d'aquí encara està 9 o 10 h més activa i, al contrari. El correu-e arrriba a les nostres bústies a qualsevol hora del dia i de la nit i els processos de les màquines conectades a una xarxa global no deixen de treballar mai.

Sent així depen de nosaltres que:

- Triem bé les eines que fem servir i el per a què per a que no s'emportin una part del nostre temps.

- Fem servir les eines només si ens ajuden no perquè està de moda utilitzar-les

- Tenir més eines no significa poder assumir més feina. Les hores del dia són les mateixes.

- L'important no són les eines sinó el nostre coneixement i capacitat per integrar-les en els processos de la nostra vida. Si pel camí descubrim que no ens ajuden sinó tot el contrari em de prescindir d'elles de manera immediata.

Per acabar només dir que si alguna cosa m'està ensenyant aquesta experiència és el valor del meu temps i us puc assegurar que començo a descobrir que, aquest, organitzat tenint-me a mi con a centre si que tendeix a infinit!!.

Feu la prova i ja m'explicareu els resultats!!

Com cada dia em despedeixo amb RAC105 sonant de fons Eurythmics. Sweet Dreams [molt adequat]. Bona nit!!

Streets of Vancouver

Avui farem una parada de tant de parlar d'educació i parlarem de la Ciutat. Si, aquesta ciutat que em va impulsar a fer el blog: Vancouver. Vancouver és la tercera ciutat més gran de Canadà i està considerada una de les més boniques del món. Situada a la regió de la Columbia Británica (capital Victoria)

He triat un títol que còpia el d'una sèrie policíaca dels anys 70 que feien a USA i que es titulava Streets of San Francisco i on Michael Douglas feia d'inspector de Policia. No, no us cal patir que la història d'avui no anirà de polis jeje!!.

Avui començo la quarta setmana a aquesta ciutat a la que vaig arribar el diumenge 9 de gener. Avui també és el primer dia que he tingut la sensació de fred de veritat. Aquest matí en sortir de casa totes les plantes estaven gelades com si hagués nevat durant la nit. Tot i que els termòmetres no han baixat de -2 la sensació tèrmica era entre - 2 i - 6 durant el dia.

Tres setmanes per aquí em comencen a donar una visió de la ciutat que puc transmetre. Us he d'avisar que és la meua visió i que, per tant, tindrà tots els meus filtres personals.

En general diria que és una ciutat molt ordenada i neta, almenys totes les parts per les que he anat jo. És també una ciutat amb poc trànsit i on el cotxes que cirulen pareix que portin un silenciador. Fan mol poc soroll. Per tant, també és uns ciutat molt poc contaminada que mira al mar per quasi totes les seves parts.

Pot ser una de les raons per les que circulen tan pocs cotxes és perque tenen un bon servei de transport públic. Nou, ben estructurat, regular i freqüent. No és barat però una cosa compensa l'altra crec. L'Skytrain, que és com el metro però quasi tot el recorregut per dalt terra és el mitjà més ràpid per moure't per la ciutat. Jo cada dia he d'agafar l'Skytrain i el bus per anar a la universitat.

A diferència de les ciutats veïnes dels USA és una ciutat pensada, en general, per a viure i per a poder caminar pels carrers que quasi tots tenen boreres per als vianats. Les dades diuen que en els darrers deu anys més de 40.000 persones s'han traslladat a viure el centre de la ciutat.

No hi ha cap autopista que passi pel mig de la ciutat la qual cosa ajuda molt a "humanitzar-la". En contra del que passa a d'altres grans ciutats el centre de la ciutat (Downtown) està habitat i quan tanquem les oficines i les botigues no es té aquella sensació com si també haguessin tancat la ciutat. Sempre hi ha algú circulant pel carrer, a peu o en cotxe.

L'organització de l'espai és una estructura semblant a una cuadrícula el que facilitat bastant situar-se tot i que jo tinc sempre problemes per saber on estar el nord i el sud i ja no us vull explicar com porto d'est i l'oest. El primer dia quan vaig arribar em van dir: les muntanyes el nord i el mar el sud. L'altra cosa és que estiguis a un lloc on es vegi una de les dues coses però bé em vaig situant.

Una altra pregunta que us podeu fer és quin tipus de gent i viu. Per a que us feu una idea li diuen, parodiant, HongCouver. Aquesta broma us donarà una idea. Hi ha tanta població procedent de països asiàtics que m'explicaven que hi ha parts de la ciutat que quasi no hi ha ningú canadenc. Com haureu llegit alguna vegada o, com publicava El País a un especial sobre el Canadà, ells se consideren una país acollidor que saben que necessiten als foranis per a poder treballar i per tant els faciliten l'entrada, el treball i l'estada. Hi ha molt poca població de color ni hispana per tant el castellà no és un idioma habitual. Tot i així tothom té alguna referència d'Espanya. Especialment Barcelona i Madrid com sol ser habitual.

No és pot veure alcohol pel carrer. Si algú ho fa la policia els para i els fa tirar el que portin. De la mateixa manera per entrar a les discoteques o sales de festes has d'ensenyar un document d'identitat i si no el portes no pots entrar. Revisen tots els bolsos de les xiques i registren als xics, a tots ells. Ah!! se m'oblidava, es paga absolutament per entrar a tots els llocs.

Tot i així, com totes les ciutats, també té una cara menys amable encara que jo no la vegi des d'on visc o des d'on treballo. El dissabte a la nit que em vaig fer un embolic per saber si anava en bus o en Skytrain al lloc on havia d'anar (Comercial) a sopar vaig decidir agafar un bus. 20' creuant una part de la ciutat em van donar per veure una mica de tot. Al principi em vaig agobiar però la veiritat és que la gent no et diu ningú res. No et sens agredits ni per ells ni per la seva presència. De fet el conductor del bus deixava pujar a la gent encara que no tinguessin diners. de fet, alguns d'ells no sabien ni on anaven i a la següent parada tornaven a baixar.

Quan es circula pel carrer es té sensació de molta seguretat. Veus molt poques persones demanant i poques, també, sense sostre. Hi ha alguns altres barris on es concetra població més marginal. El dissabte que vaig sortir a sopar i vaig anar a una altra part de la ciutat en arribar a l'estació de l'Skytrain hi havia molta policia que demanava la documentació a algunes persones que tenien una imatge més sospitosa.

La gent és silenciosa. Ningú puja el to de veu i si algú ho fa la resta se'l mira ben extranyat. Jo penso, quan els observo, que quan deuen venir a casa nostra no s'ho deuen creure del ruidosos que som jeje!!.

En general, hi ha molta gent fent esport. El diumenge que va der tan bon temps vaig sortir a córrer una estona i tothom estava al carrer. Feia tants dies que no hi havia sol i que plovia que s'havia d'aprofitar. A la part de la ciutat que ells li diuen Waterfront (us poso un enllaç per si us hi voleu comprar una caseta jeje!!) hi ha un munt de km destinats a pasejar, anar en bici, córrer, patinar, ... i on t'hi trobes gent de totes les edats practicant esport. Un recorregut al costat de l'aigua sense soroll, sense contaminació i pensat per a les persones, realment encantador!!.

El barri on jo visc, crec que ja ho explicava a un dels primers posts, és Yaletown és un dels barris més de moda en aquest moment i on s'hi concentren la major quantitat de bars, restaurants, pubs, etc. de la ciutat. És el lloc de sortir en cap de setmana. Encara no ho he explorat. Us dec aquesta informació :-).

Gastown és el barri més antic de la ciutat on queden alguns edificis dels de totxana roja típics de finals del segle XIX. El símbol de la ciutat antiga és un rellotge de vapor (1875) (Steam clock), que continua funcionant. Aquest barri ara és el que acull a tots els joves disenyadors i emprenedors de la ciutat. Un contrapunt molt interessant entre l'antic i les noves tendències.

Com encara ens queda temps per compartir experiències ens podren permetre fer monogràfics d'aquesta ciutat tan interessant i dinàmica.

Em despedeixo envoltada d'una nit nítida i clara però molt freda i sonant RAC105, com a casa.

Bon dia quan ho llegireu!! i gràcies per ser aquí. És com una gran comunitat que no m'ha deixat tenir, des de que he arribat, sensació d'estar lluny. Tot un luxe i un privilegi tenint en compte que ens separen milers de km.