La vella + bella Europa

"Si vols resultats diferents fes coses diferents" [A. Einstein]

Avui el post tindrà una línia diferent a partir de les paraules del brillant Einstein. No sé si coneixeu la seva història però

expliquen que no va ser mai un estudiant brillant, menys mal, no?.

Bé, la veritat és que quan estudiava em van ensenyar que per a poder començar un projecte i després veure si realment ha funcionat és imprescindible saber quin ha estat el punt de partida. Si no és així com tindrem evidències després per saber si allò que hem fet ha tingut un bon resultat?.

La qüestió és que des de que vam començar aquest blog que és com si estessim fent aquest exàmen inicial. Pot ser que comencem a actuar!!. Si nó difícilment podrem canviar cap realitat.

Abans, però, em falta fer una última anàlisi. La continental. La del context on vivim i on treballem: Europa. Aquest continent que ha rebut tants i tans qualificatius i del que ens han fet creure que és l'origen de les civilitzacions quan aquest, clarament, està a Orient. Però bé, d'això ja en parlarem un altre dia.

Avui em disposo a fer un manifest proEuropa.

Jo durant els darrers vint anys he viatjat per molts països diferents. Em declaro una viatjadora "professional" a la que mai li ha fet peresa fer maletes i que sempre ha estat preparada per pujar a un avió. He aprés molt i molt d'anar d'aquí cap allà. He estat a un temple Zen a Tokio (Japó), he anat a una reserva indígena a la selva Amaçònica (Brasil), m'he parat a mirar el Perito Moreno (Argentina) absolutament captivada per la grandesa de la natura. M'han detingut a Guinea Equatorial (Àfrica) per fer fotos a un mercat, ... Tot això m'ha ensenyat cose

s però totes elles sense excepció mai m'han convençut de què el que hi havia fora de casa era millor que el que tenim aquí.

Miraré de compartir amb vosaltres la meva visió.

• Tenim a la costa Mediterrània un dels millors climes del món. Per la llum, pel sol, per la temperatura.
• Tenim una societat on la classe mitja continua existint cosa que ens permet parlar, encara, de l'estat del benestar. Molts de països on he estat fa anys que la van perdre i uns altres no l'han tinguda mai.
• Tenim seguretat. Sabeu el mal efecte que fa viure a cases plenes de reixes com si estiguessis a una pressó?. Sabeu que significa no poder sortir al carrer a partir de les cinc de la tarda?. Que dir de no poder confiar en cap força de l'ordre públic.
• Tenim un sistema educatiu públic, de tots els nivells, que hi ha molts països que fa anys que el van perdre. A més a molts de llocs, la societat està tan degradada que hi ha centres educatius que són veritables guetos.
• Tenim un entorn on encara ens podem plantejar ser propietaris d'alguna cosa i on no tenir una nòmina fixa i discontinua no significa estar comdenat a viure al carrer.
• Tenim uns sistema públic i uns dirigents públics, deixant de banda deshonroses excepcions, que no converteixen tots els impostos en bens personals.
• Tenim unes infraestructures que ens garanteixen que tot tipus de comunicació serà possible. Us imagineu aquells indrets on encara només s'hi pot arribar a peu o pel riu?. Que lluny que estem ja de tot això.

Tenim, tenim, .... podria continuar amb moltes altres coses però amb tot això el que si que tenim és FUTUR. Aprofitem-ho!! no deixem que ens el prenguin!!

Tot això ho dic perquè, moltes vegades, ens deixem arrastrar pel catastrofisme dels mitjans de comunicació per als que en aquests darrers anys sembla que només són notícia els fets negatius. Per què no es planteja ningú difondre una societat en positiu?. Sembla que això no ven gens, quina llàstima!!. Són notícia els xiquets i xiquetes que han sofert abusos, les dones maltractades i que han perdut la vida, les catàstrofes naturals, les guerres, ... Mai és notícia una dona empresaria que ha aconseguit ser una seuperwoman de veritat, una colla de gent que ha tengut una idea fantàstica per resoldre un problema, un científic que ha descobert alguna cosa que ens facilitarà la vida, etc. I nosaltres, impassibles, no fem res per evitar-ho.

I el que mai, mai és notícia és un mestre o una mestra, un professor o professora, un pare o una mare que se n'han sortit i han tingut l'habilitat de fer un gran projecte educatiu: un home o una dona que treballa cada dia per a que el món en què vivim sigui una mica millor. És questa gent que hem ajudat a construir entre tots els que eduquem la que compensa tots els esforços i la que ens garanteix que un altre FUTUR és possible.

Som-hi!! avui és el primer dia de la resta de la nostra vida. Plena de reptes i de satisfaccions!!

Una moneda polièdrica?

La veritat és que tornant amb el bus des de la UBC cap a casa havia pensat que al post d'avui li posaria per títol "

Una moneda amb dues cares" però ara que m'he assegut a escriure he vist que amb dues no en tenim prou així que seran moltes jeje!!.

Bé, la primera part del meu exercici de les paraules ha superat les meves expectatives, gràcies JuanFra per trencar el gel :-). De totes maneres ha utilitzat una paraula tan contundent que igual has espantat a la resta de la comunitat bloguera. Continua oberta l'oportunitat de publicar la vostra paraula. Estic segura!! que l'aprofitareu al llarg de la setmana.

Avui parlarem del cas contrari al que us deia ahir. Avui toca abordar el tema de la sobreformació.

Com deia la meua iaia i també la meua mare "tots els masses fan mal", tant si és per excès com si ho és per defecte. Per què em centro avui en aquest tema?. Básicament perquè

la setmana passada van publicar un estudi, realitzat per dos professors de la UB, que deia que som el segon país de l'OCDE amb més sobreformació, o sigui, amb més desequilibri entre el nivell d'estudis i les expectatives laborals dels subjectes.

Diuen que això també és un problema tot i que jo penso que el problema, en si, no és tenir massa formació sinó que el problema real està en el valor econòmic i social que li associem a aquesta.

Vaig conèixer l'existència de l'estudi a través d'una llista de discusió a la que pertanyo configurada per tota una sèrie de persones que ens dediquem, d'una o altra forma, a treballar al voltant de la xarxa Internet. Em va preocupar que tots els qui van intervenir sobre el tema estessin d'acord en que tenir massa formació no era bo. Jo, per a que dir-vos, que no ho comparteixo. En absolut!!.

Tots i totes haurien de poder arribar a formar-se en els nivells més alts del coneixement. Com més formada està una societat més capacitat d'anàlisi, de síntesi, de crítica, de tenir criteri propi. Com menys formada més alienable. Crec que la resposta és clara, quanta més formació millor. Una altra qüestió és quin valor social té una carrera universitaria, que no el coneixement!!. Donem títols a molts d'estudiants que si els haguessem de revalidar pel que saben del món tindrien problemes seriosos.

Els que teniu pares o avis que van nèixer a la postguerra segur que us han dit moltes vegades, i ho tenen claríssim, que el millor que podeu fer és estudiar per a superar-vos i per "aconseguir ser algú a la vida". A mida que han anat avançant les generacions hem passat a una situació en la que tenir estudis universitaris ha de ser sinònim de guanyar més diners. La realitat quina és?.

D'una banda que la gent arriba fins a la universitat perquè no hi ha un nivell professionalitzador, intermedi, que els garanteix una ocupació immediata a un lloc de treball i el que hi ha continua estant massa desprestigiat. La ESO [Educació Secundària Oblogatòria] per a res compleix aquesta funció. Les darreres estadistiques de l'IDESCAT situen al voltant del 30% la quantitat de persones que no acaben aquesta etapa educativa amb èxit i que dos anys després encara no s'han incorporat mai al mercat laboral. El que és pitjor és que el mercat, avui per avui, es pot permetre no incorporar-les maí. Un 30%? són moltes persones. En percentatge, n'hi ha la mateixa quantitat de sobreformades que d'infraformades, un 6o% teòric si els sumem?. Més de la meitat!!!. Que consti que les estadístiques també diuen que les persones que passen per la formació professional són les qui menys nivell d'atur tenen.

Com sempre, miro d'acabar, donant solucions des del meu punt de vista.

1. Ha arribat el moment de donar-li al coneixement un valor en termes de millora social, personal i professional i no en termes comptables. Ull!! que l'ús de les TIC mal entès ens pot portar cap aquí amb facilitat.

2. És necessari revisar l'estructura del sistema educatiu formal i les estratègies i models formatius que s'hi implementen. Cal una formació professional que representi, clarament, les necessitats immediates del sistema laboral. Flexible i adaptable i considerant de manera permanent les professions emergents. Aquesta si que és una reforma que s'ha de fer amb urgència. Segur que unes altres poden esperar.

3. Tenir més estudis ha de significar tenir més coneixement no més certificats. No us heu trobat alguna vegada currículums brillantíssims i persones intractables?. Estic segura que en més d'una ocasió.

4. És necessari formar, des de molt menuts, en el gust per conèixer i per descobrir el món que els envolta més que per reproduir per enèssima vegada uns mateixos conceptes.

5. Per últim, i crec que fonamental, és necessari canviar els nostres sistemes d'avaluació. Orientar-los a la millora continua i no al resultat final i mirar de poder exigir a les persones, en aquest procès, que siguin capaces de demostrar el que pensen no només reproduir de manera fidel allò que uns altres ja han dit.

Si agafo ara un contrapunt respecte al valor que se li donava, se li dona, al coneixement se m'acudeixen dos exemples. Un l'antiga Grècia i el pensament dels Socràtics. Aquests estaven convençuts que els únics preparats per a governar eren els filòsofs. Estic d'acord que quanta més formació millor (per a que no ens passi el que ara està passant) però és evident que la seva intenció era mantenir-se al poder. Una cosa que ha arribat fins avui, no?.

L'altre exemple podria representar-lo, Cuba, a l'altre extrem. A aquesta illa hi ha una gran quantitat de gent amb carrera universitària. La idea seria aquella meva de que tothom pugui arribar a la universitat però per a què?. La major part de metges cubans, a més, fan de taxistes.

Com sempre, el millor és trobar un equilibri entre reconèixer en termes de saber i certificar la presència durant un temps determinat al sistema educatiu. Dues coses ben diferentes!!

Les paraules están servides!! Totes vostres!!

Entre el Zen i la 5a avinguda de NY

Bon dia per a la major part de vosaltres. Bona nit per a mi.

Espero que hagiu tingut un molt bon cap de setmana.

Tal com deia al meu post del divendres el cap de setmana descansavem i avui tindrieu un nou post amb una proposta.

Està molt bé això de llegir el que els altres escrivim sense dir res més que deixar tímides marquetes que jo trobo quan veig les estadístiques de les visites al meu blog. Està clar, també, que els/les que entreu no necessàriament llegiu el post però encara que només sigui el començament segur que tothom el llegeix. Bé, aquesta setmana es tractarà de fer un exercici conjunt amb una estratègia molt facileta per a que ningú tingui excusa de

no participar. L'exercici el copiaré d'un compositor jove que es diu Òscar Navarro i que el tinc agregat al meu Facebook i que l'altre dia demanava, per a un treball que estava fent, que la gent publiquéssim una paraula al seu mur en relació a la seva música i que comencés amb la tercera lletra del nom. Jo no ho complicaré tant jeje. Només us demano que publiqueu una paraula, una sóla, que us hagi vengut a la ment en acabar de llegir el post. Jo em comprometo, al final de la setmana, a fer un resum i una aportació que tingui relació amb totes les vostres paraules. Confio amb vosaltres eh!! no em falleu!!.

Bé el cap de setmana ha estat intens. Tal com vaig publicar al Facebook he anat a Seattle, aprofitant la proximitat amb Vancouver i que m'havien convidat. Tot i la proximitat geogràfica entre les dues ciutats i cert paregut per la seva ubicació a ran de mar la veritat és que una és títpicament canadenca i l'altra tipicament ianqui. Que vull dir amb això?. Que Vancouver, des de la meva percepció, és una ciutat pensada per a viure-hi i per a poder-la caminar i Seattle té una ubicació privilegiada al costat del mar i les autopistes s'encarreguen de separar la ciutat del mar. Els que coneixeu Tarragona una cosa semblant respecte a la via del tren.

Per qué és diferent també?. Perquè hi ha tantes persones sense sostre pel carrer que quan vaig arribar la primera hora em va resultar realment dura. Persones de totes les edats demanant i alguns d'ells amb alteracions psicològiques més que greus. I aquestes persones al mig d'un centre de la ciutat ple de botigues de marques cares i de disseny i de gent que

entrava i sortia d'elles. Uns gastaven perquè s'ho podien permetre i els altres no mengen perquè no tenen res. En quin moment unes desigualtats tan exagerades comencen a ser invisibles als nostres ulls?. Per què, si ens cansem de dir que viviem a la societat del coneixement no dediquem aquest coneixement a evitar que això continui passant?. Bé, miraré de contestar les preguntes al final.

Mentre anava pel carrer observant tot això que us dic em va venir al pensament una altra situació que vaig viure al metro de Barcelona. Pujo a Plaça Catalunya i amb mi dos nois de devien tenir uns 16 o 17 anys. Ja sabeu que la parada següent a questa és Plaça Urquinaona. Bé, un dels dos noiss després de tres o quatre intents de llegir Urquinaona va desistir. Me va fer tanta pena i vaig tenir, com a part del sistema educatiu d'aquest país, una clara sensació de derrota. Com era possible. Escolaritzat des dels 3 als 16 anys i no era capaç de llegir una paraula diguem que, una mica complicada?.

Bé, les dues situacions ens posen al vell mig de les dues assignatures pendents de la societat del coneixement. Les polítiques socials i l'educació. Les dues molt relacionades.

Com més avançada la societat menys polítiques socials?. No, aquest no és

el cas dels països del nord d'Europa.

Com més avançats menys valor se li dona a l'educació?. Per no posar el mateix exemple Japó tampoc no seria el cas tot i que reconec que aquest és un exemple complex perquè és una mescla extranya de zen i la 5a avinguda de New York.

Feta aquesta aproximació ràpida on ens trobem?. Crec que el següent pas és interrogar-nos de per què? i de qui en té la responsabilitat?

Segur que de per quès n'hi ha molts i les responsabilitats haurien de ser compartides per tots i totes. Penso, sincerament, que aquella expressió de què l'educació és cosa de tots és absolutament certa i, pot ser, amb el temps ens hem oblidat de parlar de

l'EDUCACIÓ per a parlar només de l'escolarització. Són dues coses relacionades però ben diferents. L'escolarització és responsabilitat, en una gran messura, de la política educativa i dels treballadors del sistema educatiu. L'educació, a part de ser responsabilitat del anteriors, ho és també de la família i de la societat en general. Ull!! que tots som tot i crec que aquí bé el problema.

Quants mestres coneixeu que treballen a l'escola pública però porten als seus fills a l'escola privada. És una cosa que sempre m'ha critat molt l'atenció. Que deu passar que no valoren suficient la seva tasca? d'una altra manera no sóc capaç d'entendre-ho. Aquest és només un exemple del que us deia dies anterirors. Fins que no ens creguem la importància que tenim la resta del món tampoc no ho farà.

Aquest és el primer pas per a tenir, el diumenge, una proposta clara entre tots, del que haurien de ser els pilars fonamentals de l'educació a la societat del coneixement. De moment el resum seria com més coneixement més riquesa i com més riquesa més desigualtats. Haurem de fer alguna cosa per a poder invertir aquesta tendència. No trobeu?.

Confio en què ara comença un treball col·laboratiu fantàstic i tindrem un document que publicar com a resum de totes les aportacions per a compartir-lo amb la resta de comunitat educativa, o sigui, la societat sencera.

L'educació. Una cursa de fons!!

En periode d'eleccions, ara n'acabem de passar unes, sempre hi ha un parell o tres de temes que solen ser els que articulen el discurs electoral. Un d'ells és l'educació.

A continuació, una vegada el partit de torn ha guanyat les eleccions si tenim sort i és del mateix signe polític tot seguirà més o menys igual però si el signe canvia ja ens podem preparar per a la reforma educativa. Per molt que tots ells en parlin i manifestin la importància que té como a eina de generació de coneixement i de riquesa sempre acaben utilitzant-la per intentar perpetuar la seva visió del món i així, si és possible, mantenir-se més anys al poder. Aquesta, que fins fa uns anys, era una estratègia pròpia de governs totalitaris s'ha extés a tots amb independència de la seva ideologia. D'altra banda, a mida que avança el periode de mandat els temes educatius i socials es van difuminant per a donar pas als carrers, places, ponts, carreteres, edificis, ... Sempre he pensat que quina llàstima que els xiquets i xiquetes i el professorat no puguen ser inaugurats ni puguen portar una "plaqueta" amb el nom del càrrec de torn.

Bé, una vegada més, com això no té previsió de canviar, a curt termini, haurem d'adoptar altres estratègies per allò de què som professionals responsables i hem de continuar contribuïnt a que el món sigui cada dia millor.

Un bon símil que se m'ha ocorregut per a poder explicar el que vull dir és el dels corredors de fons. Em serveixen igual els professionals com els qui s'hi dediquen en el seu temps de lleure. Ben pensat, més els segons que els primers, perquè els primers n'han fet d'això una professió.

Tinc alguns amics/gues que es didiquen a córrer maratons, mitges maratons i curses de fons en general. Com en qualsevol esport això requereix tenir una constància, ser sistemàtic i tenir una plena consciència del seu cos, de la seva forma física, però principalment de la seua ment.

És en aquesta darrera qüestió en la que reclamo la vostra atenció per a demostrar que educar a una persona és, bàsicament, una cursa de fons on el que compta és arribar fins al final en les millors condicions encara que no arribem els primers (tot i que de primers/es sempre n'hi ha un/a).

Els corredors de fons són persones constants, sistemàtiques, molt disciplinades i amb una capacitat extraordinària d'orientar-se mentalment a la consecució d'un objectiu. En aquest cas tenir resistència suficient per a que el seu cos no defalleixi i els deixi complir el repte que s'han marcat mentre la seva ment es concentra suficient per a poder resistir i resistir. Com totes les curses llargues no tots arriben fins al final i molts es queden pel camí després de recórrer diferents distàncies.

Aquest esport, com qualsevol altre, requereix d'entrenament constant i de seguir un ritme determinat quasi sempre en funció de l'objectiu que s'hagi d'assolir. També en aquest cas són benvinguts els entrenadors personals i treballar en grup assegura, moltes vegades, la motivació per a no deixar d'entrenar i, inclús, un repte a l'hora de participar a les curses. La competència pot ser intragrup i intergrups. Competència al cap i a la fi.

Competir no s'ha de valorar en sentit negatiu. Pensem que és un repte que ens empeny a millorar de manera continuada i constant.

Una vegada han arribat a la meta, si l'esforç ha estat molt desmesurat el seu cos es queixa enèrgicament però la seva ment està tant i tant satisfeta que normalment una cosa compensa l'altra. Quan l'esforç ha estat molt gran ells/es diuen que el cos el que més agraeix és no parar. Seguir entrenant a continuació.

L'educació no és res tan diferent tot i que aquests darrers anys pot ser hem diversificat massa poc els itineraris de les diferents curses. Pot ser, també, els desnivells acumulats sempre són els mateixos i clar, la preparació física de tots els participants no és la mateixa i, no només això, sinó que molts/es d'ells/es no tenen clar l'objectiu que han d'aconseguir i, a més, d'altres pretenen arribar al final sense entrenar i amb meys temps del previst. Uns altres necessiten només participar sabent que mai podran córrer una cursa massa llarga però fer-ne una de curta, en condicions, tampoc no està gens malament.

A les curses molt llargues és evident que tots surten a la vegada i que hi ha un temps màxim per a complir el recorregut si no vols ser desqualificat però és fonamental passar per tots els controls i, a més, si el control t'ofereix menjar, beguda o qualsevol reconstituient millor que l'acceptis i el prenguis no sigui que no puguis cobrir l'etapa següent.

Per a que aquestes curses tan llargues siguin possibles, a més dels entrenadors i dels participants, es necessita tota una altra colla de gent que organitzi i s'ocupi de que tot funcioni bé i en el moment que cal. Com en totes les activitats que impliquen persones no si val a badar!!.

Us sona aquest símil?. Espero que us ajudi a valorar la importància de tenir un paper dins de l'organització d'una cursa que dura, només, tota la vida d'una persona. El nostre paper com a formadors i educadors (pares, mares, professorat, responsables polítics, societat en general) és fonamental perquè som els que hem d'ajudar-los a que la seva ment no defalleixi i el seu cos es mantingui en forma. A més no hem d'oblidar que cada etapa té una importància clau i la descoordinació entre una etapa i l'altra pot tenir repersussions fatals per als participants a la cursa.

Preparat/des per ser conscients de la nostra importància?.

Amb aquest post s'acaba una sèrie de reflexions per passar a partir del proper dilluns, el cap de setmana descansarem, a fer un exercici conjunt que espero que us resulti interessant!!. Bon cap de setmana!!

Un món 2.0

Avui se m'ha acudit que tot i que jo i la major part dels lectors/es del blog ens dediquem a l'educació i a les TIC encara no els hi he dedicat molta atenció. Ara els deixarem una mica d'espai però no massa. Abans de què les TIC arribin, amb tot el seu potencial, al món educatiu ens cal ordenar algunes coses.

Us imagineu (a alguns/es igual us sembla desencertada la comparació, però ...) que abans de tenir una cuina acabada hi posessim tots els electrodomèstics?. Que passaria si a una cuina d'un gran cuiner/a tinguessim tot tipus de tecnologia punta però no tinguéssim ingredients per a fer les receptes?. Ni en un cas ni en l'altre menjariem. En el primer cas, per què no tenim energia per a que funcionin i en el segon, funcionarien però no tindriem res per a cuinar.

Això mateix crec que és el que li passa al món. Tenim tot tipus d'eines tecnològiques que configuren la nostra vida diària però, la majoria d'elles, no tenen cap contingut i quan el tenen més que dubtós.

Com podem pretendre que l'escola, per exemple, generi i ensenyi a gestionar informació i a generar coneixement quan, una vegada es surt d'ella, tot el que ens envola té l'objectiu contrari. Miro de posar alguns exemples:

- Cada vegada més canals de TV , dotzenes i dotzenes, però cada vegada més mals exemples del que significa comunicar. Expressions incorrectes, gent que no sap parlar, situacions barroeres, insults, ... de què serveix ensenyar una ética i un comportament cívic?.

- La major part d'exemples alimentaris, que usen els mitjans, tenen més a veure amb la famosa expressió "fast food" que amb la preciada "dieta mediterrània" que en teoria ens defineix. Costa tant tenir una dieta equilibrada?. Com tot és proposar-s'ho.

- Per a que és van inventar els telèfons?. La resposta òbvia és per a comunicar-nos, no?. Diria que des del punt de vista educatiu, ara mateix, serveixen per a generar interferències o per a la "no comunicació". No heu tingut mai al costat una taula amb vàries persones que en lloc de parlar entre elles parlen cadascuna d'ells pel seu mòbil. Absurd, no?.

- Quina és la imatge tipus que ens venen els mitjans?. Què triunfa?. Algú que no té massa estudis (per no dir cap), que no sap que és la cultura, que s'expressa amb dificultat però que té grans indexos d'audiència (B. Esteban?), que no sap quina és la diferència entre la seva vida pública i privada, ... Crec que és important entendre aquesta diferència, no?.

Crec que amb la societat 2.0 ens passa el mateix que amb la cuina d'autor que si no estàs preparat per assumir el repte dels sentits la sensació que tens, en acabar

l'àpat, és que has pagat molts diners per no menjar res. Però clar, el problema és que no sabies o no havies entés quin era el repte. Aquest consistia en tenir tots els teus sentits oberts i deixar-te sorprendre.

Aquesta és la primera aportació que els podem fer als nostres estudiants. Ajudar-los a adquirir, des de molt menuts, la capacitat de sorprendre's. Si ho fem tindrem garantida la possibilitat de què els cridi l'atenció el seu entorn i que, en definitiva, la seva vida sigui el més paregut a un viatge "trepidant" on no és tan important el mitjà de transport que utilitzem sinó el que anem veient i descobrint pel camí.

Ah!! per si teniu la temptació de pensar-ho, aquest món 2.0 no és ni més ni menys que el que tots/es nosaltres estem construint. És molt fàcil dir: "aquest món que ens toca patir i viure" com si nosaltres no en fossim una part fonamental.

Acumular coneixement o transformar-lo en un projecte de vida?

Continuant amb el tema que ens ha ocupat els darrers dies i a rel dels diferents comentaris que heu anat publicant crec que no podem defugir d'abordar el que Viqui anomenava a la seua aportació la cultura de l'esforç. No és una expressió que m'agradi massa axí que em permetreu donar-li un altre enfoc.

El títol del post d'avui està tret d'una cita de Coelho "¿Qué significa aprender?. ¿Acumular conocimiento o transformarlo en vida?" (extret de La bruja de Portobello). Crec que el fons de la qüestió està precisament en aquest punt.

A casa meua, jo tinc dos germans més, ens han educat en dos principis fonamentals que crec, i els meus germans ho comparteixen, que han estat la clau per arribar a ser qui som. Aquests principis són:

- No hi ha res que no tingui solució. Sempre hi ha més solucions que problemes sinó el món ja no existiria.

- Sempre s'ha de tenir un objectiu a la vida, gran, menut, fàcil, complicat, que serà el que ens guiarà pel camí de la nostra existència.

Aquestes dues coses que pareixen una banalitat, perquè són evidents, crec que són les que ens han ajudat a encarar la vida com ho hem fet i ens han ajudat, també, a construir

el nostre propi camí.

Si sabem on volem anar segur que ens esforçarem per trobar la forma d'arribar-hi. El problema greu es presenta quan no sabem on anem. Este no "saber" es pot manifestar a diferets nivells i àmbits però si s'imposa ens quedarem sense camí.

Aquest crec que és un dels principals problemes amb els que ens hem d'enfrontar cada dia els educadors. Tenim massa personetes, persones!! a les nostres aules que no tenen cap objectiu. Però els professors tots en tenen?.

Aquí em premetreu un incís, igual es pot interpretar com una mica anacrònic, per a dir que la tasca docent ha de tenir una component important de vocació. Esta, entesa com la convicció de saber, perfectament, que volem ser i que volem fer. Creieu que els nostres col·legues, tots ells i elles, ho comparteixen?. Per fer un símil fàcil us puc dir que: un metge que no vol curar no ajuda a sanar a ningú i un mestre [entés en el sentit genèric de la paraula] que no es creu la seva professió no pot ajudar a construir projectes de vida. Aquesta, a més, és una obligació de la que no es pot defugir. És la clau del procés educatiu.

Si si, ja sé que me direu que tota la societat està en crisi i que el context és absolutament desfavorable en tots els aspectes. Comparteixo amb vosaltres que el món és com si estigués girant del revés. Discursos d'ideologia dretana que acaben sent molt més agoserats que els d'esquerres o evidències, d'altra banda, de que els sistemes democràtics estan en crisi profunda. En aquest sentit un recomano un llibre que ha sortit fa uns mesos [De Toni Blair a Zapatero. Una autòpsia de l'esquerra europea]. Aquest és un assaig periodístic molt ben fonamentat que ha escrit Toni Cruanyes [ara corresponsal de TV3 a París]. Aquests dos documents que us referencio m'ajuden a fer més evident, encara, la necessitat d'educar per a tenir un projecte de vida "personal i intrasferible".

Pareu-vos a pensar per un moment d'on pot venir la crisi de valors actual. Segur que ho teniu present i ho heu meditat més d'una vegada però per di de cas

- La ideologia política: cada vegada hi ha menys diferència de discurs entre les dretes i les esquerres.

- La confesionalitat religiosa. Tot i que l'església catòlica, principalment, pretén mantenir el seu estatus és evident que cada vegada influeixen menys en la definició dels camins de vida.

- El valor que se li dona al saber, en majúscules. Aquella necessitat d'estar atents a tot allò que passa pel nostre voltant per si ens podem aprofitar d'alguna cosa. Hem perdut la necessitat d'estar atents?. En realitat esperem que tot ens vingui donat i decidit.

Dites aquestes tres coses igual esteu pensant que, quin desastre!! així estem!!. Però no, una vegada més esteu equivocats/es.

Precisament ara és el moment de començar a imposar els nostres principis professionals. Els d'una educació en majúscula per a que, entre tots, puguem contrarestar aquest caos impossible de compendre a causa de què els polítics, no importa de quin signe, no han estat capaços ni tenen cap intenció de fer un pacte d'Estat per l'educació que serveix, si em permteu l'expressió, per a "blindar-ne", els principis fonamentals. Aquestos no serien difícils d'identificar.

Comencem, a partir d'avui, a tenir tots el nostre propi projecte de vida per ensenyar als més menuts coms dissenyar el seu. Recordeu, pel camí, que sempre hi haurà més solucions que problemes. Per si de cas!!

Una altra perspectiva és possible!!

Quan estudiava tenia un professor amb el que mai vaig coincidir molt quan a la perspectiva que tenia de veure les coses però sempre usava un exemple que se'm va quedar gravat. Deia que per a poder comprendre realment el món havien de ser capaços de veure'l des de diferents perspectives. Per exemple, deia, alguna vegada pugeu dalt d'una taula i mireu al vostre voltant. Segur que la perspectiva de la vostra visió ha canviat respecte a si ho mireu tot plantats a terra. Feu la prova, ja veureu com tenia raó, l'efecte que et fa la primera vegada és increible!!.

Això és precisament el que m'està aportant la meva aventura canadenca, veure les coses des de damunt de la taula. Miraré d'explicar-me.

Ara mateix, aquí a Vancouver, fa una nit clara i nítida. Des de la finestra, al constat d'on estic escrivint, puc distingir amb tota claredat tots els edificis alineats un al costat de l'altre a banda i banda d'un carrer llarguíssim. Tots els anuncis de neó que hi ha encesos es podem llegir perfectament. A més, com ja us he dit algun altre dia, i com no tinc vertígen jeje!!, puc permetre'm quedar-me plantada davant del la paret de vidre i gauidir de vorer aquest trosset de món des de dalt. Aquesta no és una posició de "poder" senzillament és una altra visió i per a mi que sóc tan menuda de tamany és allò que en la meva vida diària no puc aconseguir.

Aquesta serà la gran aportació que em farà aquesta estada a Canadà, la perspectiva de la meva visió.

Començo amb aquest post una línia argumental per a positivar la nostra tasca educativa i per a revaloritzar la nostra professió, de mestres, de professors, d'educadors, de pares, de ciutadans [ells i elles] perquè crec que aquest és un dels principals problemes de l'educació del nostre país. No ens creiem per a res que som el pilar fonamental del sistema vital de la societat i no ens ho creiem perquè entre tots has pretès convencer-nos del contrari.

Em posaré a mi com exemple. Des de Catalunya, des d'Espanya sovint tenim tendència a mirar fora i a pensar que ells/es són molt millors que nosaltres. Més moders, més rics, més competents, més políglotes, més interculturals, més ... més ...

Miraré en poques ratlles desfer aquest mite, perquè és un mite!!!.

1. Hem de partir de la base de què el nostre context proper ha intentat recuperar 40 anys a una velocitat de vertígen. Els nostres avenços en tots els sentits, també els educatius, han estat inversament proporcionals al temps invertit.

2. Quan diem que algú és molt millor que nosaltres mirem quans recursos té per a ser-ho. Aquesta no és l'única qüestió pero ajuda molt.

3. Respecte a la competència, quasi sempre, té a veure amb la preparació però no només. També té a veure amb la consideració social de les professions. És veritat que ja estem molt lluny d'aquella expressió de la postguerra "passa més gana que un mestre d'escola" però també és cert que la consideració que se li dispensa a la professió docent s'ha anat invertint a messura que els sous s'han anat equilibrant.

4. L'educació és cosa de tots. Molt cert!!. Però com a tots els àmbits professional han d'haver-hi especialistes. Els millors i els més competents perquè la base de qualsevol societat és l'educació. I els tenim. Aquesta setmana que gràcies a la insistència del nostre amic Juanfra vaig treient el cap pel Twiter podem vorer una comunitat immesament gran de professionals de l'educació que si alguna cosa els caracteritza és la convinció de que sense coneixement no podem fer un món millor. I aquest repte el demostren cada vegada que un twet salta al ciberespai.

5. Que dir de la nostra capacitat de comunicació "internacional". Algú s'ha parat a pensar que els llatins som capaços de comunicar-nos sense massa problema en 5 idiomes diferents?. Els anglofons només amb la seva llengua pròpia i estan tan pagats de tenir-la que no fan el més mínim esforç [moltes vegades] per apendre les altres així que també en això tenim avantatges.

Per acabar només em queda, avui, convidar-vos des del potencial que les TIC ens donen a generar veritables xarxes destinades a reconèixer, conèixer i defensar tant la tasca de mestre, professor, docent (la paraula que més us agrade) des de la satisfacció de pertànyer a una professió que és la clau de la millora del nostre món actual.

Ah!! i recordeu!! quan no sapigueu per on continuar us pareu un moment i pugeu damunt de la taula. Quan tornareu a baixar la vostra visió de l'entorn haurà canviat.

El preu del coneixement

Avui continuo amb el mateix tema però m'he permès fer una variació en el títol a rel del comen

tari de Maria al post d'ahir i de la meua experiència d'avui.

Durant uns anys es va posar de moda una expressió que deia"qui té la informació té el poder". Així va ser fins que la xarxa Internet va començar a endinsar-se a tots els àmbits de la nostra vida: personals, socials, professionals, ... llavors aquesta expressió va evolucionar cap a una altra que deia "qui té el coneixement té el poder". I així és actualment!!.

Però, tothom pot accedir a la informació?. Tots tenen la capacitat, les eines i les estratègies de convertir aquesta en coneixement?. Crec que estarem d'acord en què la resposta és NO.

Fa un parell de mesos vaig assistir a una conferència del professor Francesc Pedró, fins fa un mes Senior Analyst de l'OCDE i ara de la UNESCO a París. Ell presentava unes dades molt interessants respecte a com les TIC influien en el procés educatiu però, també, com ho feien en l'àmbit social. A mida que va anar avançant la seva presentació la perplexitat de la sala anava augmentant. Per què?. Perquè les dades, empíriques, diuen que la tecnologia lluny d'escursar distàncies el que fa és ampliar-les encara més. Les TIC en entorns socials i econòmics desafavorits no ajuden a fer més petita l'escletxa digital sinó tot el contrari i en entorns afavorits els ajuda a ser-ho cada vegada més. Això vol dir que les TIC no són la sólució. Com a molt, a vegades, poden ajudar però segur que hi ha necessitats més urgents.

El que si que pot beneficiar a tots els col·lectius, des del punt de vista educatiu, són les polítiques encaminades a accedir als nivells més alts del sistema educatiu en igualdat de condicions i el reconeixement del valor del saber. Un saber en majúscules que fa que la base social sigui cada vegada més sòlida i per tant més sàbia. Si és més sàbia podrà generar més coneixement que a la vegada generarà més riquesa. Riquesa que, sense cap dubte, ha de revertir de nou en l'educació i en la societat. Si no es tanca el cercle no podem dir que el procès hagi estat complit sencer.

És aquest cercle el que no acabem de tancar mai i l'exemple més clar és el boom econòmic dels darrers anys. Hem generat coneixement?. No, només hem especulat. Hem generat riquesa?. No, hem fet persones riques mentre hem generat pobresa.

Crec que aquesta és la millor lliçó que tots i totes hauriem de treure de la situació econòmica actual i començar a configurar una veritable xarxa educativa per a que això no ens torni a passar.

El valor del coneixement

Si ens deixem portar per les notícies i diferents publicacions dels mitjans de comunicació relacionades amb la crisi hi ha un argument que apareix de manera sistemàtica. No podem sortir de la crisi si no ens basem en l'economia del coneixement. En general, podem dir que aquesta ecxpressió té a veure amb la necessitat d'abordar els nostres processos productius i de generació de riquesa no des del punt de vista del treball manual i repetitiu sinó des del punt de vista de la creació, la iniciativa, l'empreneduria, etc.

Perquè abordo avui aquest tema. Primer perquè hi estic d'acord. Penso, que el principal valor d'Europa ha de ser la creació de coneixement. Com diuen alguns entesos Europa

podria esdevenir el departament d'I+D+i del món. Però estem preparats per a que això sigui possible?. Ho estem en

general?, ho està Espanya en particular?.

Aquest cap de setmana, el meu primer a Vancouver, l'he compartit amb una colla de gent que són espanyols i que estan aquí treballant com a investigadors a la universitat o estan fent un máster o una estada postdoctoral. Tots ells/es han vengut aquí buscant l'excel·lència en la formació i en la investigació. Quan van arribar tenien previst tornar però la realitat en la que es troben actualment és que no veuen la manera de fer-ho. Alguns/es porten aquí més de cinc anys.

Uns perquè s'han acostumat a la forma de vida i de treballar d'aquí. Els altres perquè si treballen no poden acumular mèrits suficients, en termes de visibilitat científica d'impacte, i si no ho aconsegueixen mai podran optar als programes de retorn d'investigadors i uns altres perquè senzillament creuen que el nostre sistema de recerca, l'espanyol, està encara a molta distància del d'aquí de Canadà.

El resum de tot això és que difícilment podrem basar la nostra societat en el coneixement si no retenim a les persones millor formades per a que no marxin o, si marxen, si no tenim la capacitat de fer-los tornar per a millorar la nostra economia.

Una història llarga o una llarga història.

Quan busques els significat de la paraula Canadà trobes que és una paraula d'origen huró-iroquí [l'iroquí és la llengua que parla aquest poble] que significa poblat, asentament o col·lecció de cabanyes, en referència a un territori Stadacona, situat on actualment es troba la ciutat de Quebec. Les referències que es troben sobre aquesta part de la història del Canadà parlen de què aquest assentament es va realitzar sobre 1535, fa ara 476 anys. Quan aquesta setmana he parlat amb diferents persones d'aquí tenen la imatge que la seva història es remonta, no molt més enllà de finals del segle XIX quan es constitueix la nació Canadenca, més o menys, com la coneixem ara.

Aprofito aquesta introducció històrica per a poder abordar el tema dels pobles indígines. Sóc conscient (Juanfra :-)) que la meva reflexió sobre el tema serà massa breu per a poder-la fer amb profunditat però m'agradarà molt saber el parer de les persones que em llegiu així que espero els vostres comentaris.

En els meus diferents viatges pel continent americà (he tengut l'oportunitat de visitar molts dels països que el formen) sempre, invariablement, he mirat de trobar referents dels primers pobladors i no creieu que sempre ha estat fàcil. La primera vegada que vaig anar als USA, a Califòrnia, ni rastre. No va ser fins uns anys després que vaig tenir l'oportunitat d'apropar-me a Arizona i a New Mexico que vaig poder veure als Indis Navajos que encara queden allí. Alguns dels que vaig veure molt integrats, portaven sapatilles Nike i ulleres de sol Ray-Ban. Que consti que això no és un judici de valor. Uns altres s'havien resistit a integrar-se, en aquest sentit, i vivien en barracots al mig del no res.

La primera vegada que vaig anar a Brasil també vaig tenir l'oportunitat d'anar a diferents reserves indígines de diferents tribus de les que hi a l'Amazones. En el segon viatge vaig poder viure a la reserva durant tres dies. Els van anar a portar uns llibres que la URV havia editat amb part dels diners del 0,7% que dedica a cooperació internacional. Es tractava d'una gramàtica bàsica oroguarí (així es denomina a la seva llengua) que un frare francès que vivia amb ells s'havia ocupat de passar de la tradició oral al paper i l'havia il·lustrat. A la reserva només es podia arribar per riu amb canoa. Sis hores d'anar i sis de tornar des de Guajarà Mirim. Aquesta tribu vivía del que els donava la selva (micos, osos formiguers, ...) i del riu (piranyes, cocodrils, ...) i de la roba que a través de les missions els arribava. Brasil té una fundació FUNAI per a la defensa de l'indi a més de tenir un "delegat" del govern dintre de cadascuna de les reserves. Delegats, aquests, que almenys quan jo hi vaig ser, ara farà uns 14 ó 15 anys, feien de tot dins la reserva menys defensar als indígenes.

L'altra realitat indígina que he pogut veure és la de Boliva, concretament a La Paz. En la meva vida he vist tanta pobresa al carrer i tant indigència. Crec que és una de les situacions d'impotència més grans que he tengut en la meva vida.

El darrer exemple, per no abusar de la vostra atenció, és el de Panamà on vaig passar un cap de setmana amb els indis Cuna que gestionens un arxipèlag de 52 illes algunes de les quals és dediquen al turisme. Una societat ja amb molta influència externa on les dones mantenen molt la seva forma de vestir i les seves tradicions i els homes portaven samarretes dels equips de futbol més famosos. A la tarda, si els semblava, es posven les robes rituals i oferien una espècie de dança típica. Per a que serveixi d'exemple a Panamà hi viuen al voltant de 3 mil·lions de persones de les quals el 50% viuen en extrema pobresa (la major part d'ells indígines).

De tots aquests exemples que he pogut conèixer en primera persona n'he tret algunes conclusions que són les que voldria compartir amb vosaltres.

- Les persones amb les que he tengut relació, normalment universitaris o religiosos, coincideixen en considerar que són països amb una història recent. Tot i reconèixer l'existència dels indígines aquests són una altra història.

- La majoria de reserves que he vist, no moltes, sóm més bé guetos que tenen poc a veure amb un espai en condicions per a poder viure.

- Les veritables guerres civils que es produiren en el seu dia entre indígenes i europeus, en el cas de Brasil encara massa recents, fan que hi hagi una impossibilitat gran encara d'arribar a solucions socials.

- El transit, com sempre, de les zones rurals a les urbanes buscant un món millor ha estat massa vegades una sentència de mort. El camp, almenys, els pot oferir menjar la ciutat ni això.

- Quina cultura tenen?. La pròpia que no encaixa amb res del món actual?. La dels colons que seria la que s'ha imposat?. La major part de vedades la dells no té lloc i la nostra no se la poden permetre.

Tot i que totes les coses que he llegit abans de marxar i ara que ja sóc aquí sobre la multiculturalitat i sobre l'acollidora que és la nació canadenca amb els nous vinguts xoca una mica amb l'escassa referència que hi ha als pobles indígenes i la poca visibilitat que aquests tenen a tots els nivells. Encara avui aquest pobles continuen reivindicant el dret, real, a les terres que ocupen.

Sobre aquest tema tornaré, ja veien que m'interessa. Després de tants anys de veure exemples diferents em continuo preguntant quin dret teniem a pendre'ls la seva indentitat. Si si, ja sé que això no és, ni més ni menys, que el que ha passat durant tota la història de la humanitat amb les invasions i amb els vencedors i els vençuts però no per això puc compartir-ho.

Dones viatgeres o el valor de no ser ningú

Des de que vaig arribar que em tempta parlar d'aquest tema i m'he resistit perquè com que hi ha molts de seguidors homes per a que no m'acusen, o si jeje!!, d'"apologia del feminisme".

Com que m'agrada molt viatjar i sóc dona m'he preocupat de buscar llibres que parlen de dones viatgeres principalment al segle XIX quan anar pel món pel gust de conèixer-lo, a l'aventura, o per comerciar era una acció purament en masculí. Fa dos segles, i abans també, ja hi van haver dones que es van atrevir a anar d'uns llocs als altres. Moltes vegades, disfreçades d'home (hi ha un llibre de Mateldi Asensi que es diu Tierra Firme que retrata precisament això), per a no sé vistes ni reconegudes. Haguessen estat en perill.

Tot i l'admiració que sento per aquests dones valentes i trencadores per a la seva època sempre m'ha cridat l'atenció que les convencions del moment les obligaven a vestir de maneres absolutament incòmodes i innadequades, que havien de portar sempre una "dama" de companyia i que, les més benestants, havien de portar els llençols de fil o la vaixella de porcellana (Hi ha una pel·lícula que es diu Una habitación con vistas ambientada a la fabulosa Florència que retrata això perfectament). Un contrasentit si tenim en compte que la gràcia de viatjar està, precisament, en endinsar-te un un altre espai, una altra cultura, una altra religió, una altra raça, ...

D'alguna manera continua havent molta gent que s'encaparra en viatjar amb una espècie de vaixella mental incapaços com són de veure l'extraordinari d'allò diferent al conegut.

La globalització, darrerament, ens està empenyent a que això sigue impossible. Avui mateix parlant amb el meu company de "despatxet Jason, sobre el menjar típic de Vancouver no ha estat capaç de dir-me'n cap. A ell li encanta la pasta, la família de la seva dona és d'origen italià, i el menjar mexicà molt i molt picant. Starbucks Cofee, McDonalds, el menjar italià, la coca-cola, Zara, .... són aquelles coses que podem trobar a qualsevol part del món i per tant cada vegada resulta més complicat gaudir d'allò nou i desconegut.

Fa 200 anys quan una dona viatgava era una aconteixement extraordinari. Ara s'ha convertit en una cosa normal. De fet, una de les coses que més m'ha agradat d'aquesta primera setmana aquí a Vancouver és que a aquesta ciutat no sóc ningú. Vaig pel carrer, entro i suto del meu edifici, vaig a comprar, passejo i puc fer-ho com una espectadora anònima a un món que miro d'entendre i de descobrir i tot i portant maletes grans i plenes de coses de casa cap d'elles serà imprescidible si aquí en puc trobar de millors.

Avui em despedeixo amb Jarabe de Palo y la cancó "Como quieres ser mi amiga", molt adequada per al tema que ens ocupa.