Una ciutat per a viure!!

El tiet del meu lordland [Uf!!! aquesta paraula que traduïda vol dir llogater la trobo com de l'edat mitjana però bé és com li diuen aquí]

que és amb qui tinc relació perquè el propietari del meu apartament viu a Calgary és un senyor molt "enrotllat". Al costat de l'apartament meu ell en té un altre de més gran i encara més espectacular. Fa un parell de dies me'l va ensenyar. Hi havia un despatxet amb una taula de vidre per treballar. Li vaig preguntar si en podrien aconseguir una per a mi i al dia següent va venir amb el seu fill la van desmuntar i la van portar al meu.

Ara mateix estic al costat de la pared de vidre des d'on es veuen les vistes de la foto del primer dia, escoltant Rac105 [com a casa :-)] i escrivint el meu post diari [Juanfra, per a que no tingues res que dir eh!!].

Sento el sorroll dels cotxes que passen pel carrer però molt amortiguat perquè estic a molta alçada. Una es sent "poderosa" a aquesta alçada perquè

pareix com que tingues tot el món als teus peus. Dit així sona pretenciós però es com em sento avui tot el dia.

A que aquesta imatge que us poso avui pareix un jardí oriental?. És que és un jardí oriental però al campus de la UBC a tres minuts caminant del centre on estic. Impressionant!!. Per a que en tingueu una mostra més exacta del campus avui mentre em menjava un entrepà per a dinar he sortit a caminar per a fer fotos. El títol de l'album serà eclecticisme, ja veureu per què. Espero que us agradi.

De tornada cap a casa avui m'ha porta Jeff, que és el professor amb el que he vingut a treballar, i mentre veniem m'explicava que aquesta ciutat és atípica perquè no és ta

n extensa com algunes de les grans ciutats d'Amèrica i, a més, el centre de la ciutat està habitat i té vida. Si aquesta és l'expressió que ha utilitzat. De fet, als dos se'ns han ocorregut exemples de grans ciutats que a partir de les 6 de la tarda i els caps de setmana pareixen deserts perquè tothom viu fora. Mentre ho comentaven pensava que aquest és un altre reflex de la nostra societat. Construim grans espais per a estar junts quan treballen, que és quan menys comunicació interpersonal sol haver, i quan tenim temps personal ens ocupem de viure els més separats possible uns dels altres i no només físicament. Hem coincidit en què Vancouver i Sant Francisco tenen un estil de ciutat molt semblant. Si penseu en imatges de Sant Francisco us fareu una idea del que vull dir.

La meua ubicació a la ciutat és estratègica en tots els sentits per a viure-la intensament. al carrer de dalt tinc l'auditori de la Filharmònica de Vancouver i els altres dos teatres grans que hi ha estan a pocs carrers de distàn

cia. A pocs minuts caminant el museu d'art de la ciutat i com qui diu al costat de casa la biblioteca municipal a un edifici modern enorme i impressionant. Ja us faré fotos.

Avui em despedixo sonant a la ràdio Els Pets!!, ja us ho dic, com a casa ;-).

Patufet

La veritat és que avui tinc molts temes possibles però 'he de triar un així que m'he deicidit per explicar-vos com situar-me a una ciutat i a un país que no és el meu propi i on no hi tinc cap referent proper. He visitat la ciutat en dues ocasions anteriors però sempre durant poc temps. Suficient per fer-me una idea de com era i quedar-me'n prendada però molt poc per entendre-la i per saber com viure-hi.

I que té a veure el personatge del conte infantil amb el que pretenc explicar?. Aquest conte té diferents versions però una d'elles, que és la que ma mare m'explicava quan era menuda, tenia a vorer amb un personatge molt menut a qui sovint no el veia ningú i que, a més, havia de pensar com deixar rastre quan anava als llocs per saber com tornar a casa.

Aquesta és l'estratègia que segueixo jo per a no perdre'm. Tenir prou referents visuals per a reconèixer el camí de tornar a casa sense massa equivocacions. És una estratègia que sempre m'ha funcionat i us recomano. I, en què ens fixe'm?. Normalment en aquelles coses que ens criden l'atenció. En el meu cas: una tenda de roba, una sabateria, una tenda de decoració, un restaurant japonès, una floristeria, ... cadascú ha de trobar els seus referents. El més important és no sentir-nos perduts.

Per a poder determinar els referents hem de ser uns bons obervadors. Aquesta és una de les meues principals característiques. He de mirar-ho tot i fixar-me bé. Qué que he vist fins ara?. El meu recorregut més llarg és 35' d'anar i de tornar en bus a la Universitat.

Si us digués que tot el que veig m'agrada us enganyaria. Veig una ciutat neta, ordenada, sistemàtica, moderna i on pareix que ningú tingui cap problema ni dificultat. La realitat?. Aquest matí que ens hem despertat tots rodejats de neu he vist, a les entrades d'alguns edificis grans, uns bultos estranys!!. Queè eren?. Ni més ni menys que persones sense sostre embolicades en el que han tengut a mà.

Jo passava amb el bus i, de repend, els he perdut de vista. Això és el que devem fer moltes vegades a la vida. El que no veiem no existeix?. Però la realitat està aquí. Cada dia i amb tota la seva cruesa. Llavors em pregunto quin dret dec tenir jo de permetre'm viure a un barri VIP quan hi ha gent que només és un "fardo" al carrer nevat,

El que vaig apendre, ja fa molts d'anys, és que ells tinguin un lloc on viure no depen de què jo visqui millor o pitjor sinó que el problema és molt més complex. Viure jo menys bé només incrementa les possibilitats de què els "MIllet" de torn malversin encara més. El que si que podem fer entre tots/es, i la major part dels que llegireu això us dediqueu a l'educació, és treballar per fer que la societat sigui cada vegada més sàbia i per tant més comprensiva per a poder construir un món amb menys injustícies.

La relativitat del temps i de l'espai

Des de que ens dediquem a estudiar i a escriure sobre el paper de la xarxa al món educatiu que no ens hem cansat de dir que un dels efectes més clars que provoca és relativitzar l'espai i el temps. Aquest és un argument que tots els que ens dediquem a treballar cada dia en entorns tecnològics segur que compartim. Però, realment, som conscients del que això suposa?.

Jo crec que en aquests dos dies que sóc a Canadà en tinc una idea més clara.

Quan lluny o prop esteu totes les persones de la meva vida?. En sou moltes de molts de llocs diferents i amb ocupacions i ritmes de vida diferents. Això fa que uns estiguin més prop que uns altres?. Que puguin compartir més o menys coses amb mi?. Crec que tant una cosa com l'altra no té a veure amb el temps, del rellotge, i l'espai, físic, sinó amb la percepció que tenim d'aquestes dues coses.

Estar a milers de Km de totes i tots i a 8 h de diferència horària no impideix que cada vegada que publico alguna cosa o que en dic qualsevol altra hi ha algú a "l'altre costat" que em retorna un missatge. Això fa que no tingui, per a res, la sensació d'estar lluny.

I quin és el temps que compartim, el meu o el vostre?, perquè els rellotges marquen hores i franges del dia diferents. Jo diria que hi ha un temps que és el "nostre" el del moment simultani en què coincidim.

El mateix passaria amb l'espai. Un espai intangible i heteri per alguns perquè no el podem veure ni tocar però més que real quan el compartim.

L'exemple més clar que em va fer veure això que us dic és que el diumenge quan vaig aterrar a Vancouver després d'un viatge molt llarg vaig connectar altra vegada el meu mòbil i tenia, només ;-), 52 missatges entre sms's i correus-e.

No estava sola. Havia viatjat acompanyada de l'espai i el temps que compartim, el nostre. Així serà durant tot el temps que estigui fora i per això em sento afortunada. Moltes gràcies!!.

Per què Vancouver?

Si, clar, aquesta és la pregunta que m'han fet més vegades en els mesos previs a venir cap a Canadà.

Els que em coneixeu sabeu que he viatjat molt els darrers anys però que sempre dic que com a Catalunya-Tarragona-La Sénia, no s'està a cap lloc i encara ho penso.

L'any 1996 vaig ser per primera vegada a Canadà. Vaig venir a una reunió de la Internet Society quan això d'Internet, a Espanya, estava començant. La reunió era a Montréal però vam aprofitar per creuar el país i passar quatre dies a Vancouver. És l'única vegada que he dit "jo a aquesta ciutat i viuria". El campus de la UBC em va impressionar tant com la ciutat. Llavors poc em pensava que avui, 14 anys després, estaria escrivint aquest blog des d'un apartament d'aquesta ciutat i que demà a les 9 h he de ser a la Universitat.

El meu apartament està a una zona de la ciutat que es diu Yaletown un dels barris més "de moda" de la ciutat en aquests moments.

Per què un blog?

Aquest blog té com a objectiu compartir les meves experiències durant la meva estada a la ciutat de Vancouver (Canadà) durant el mesos de gener al juliol de 2011.

Mai he fet un blog personal però com tants/es de vosaltres m'ho heu comentat (veus Toni t'he fet cas :-)) i com veig que hi ha molts/es que seguiu els meus comentaris al Facebook o m'escriviu al correu-e he decidit que pot ser si que serà una bona opció utilitzar aquesta eina per compartir les vivències que vaig tenint.

Sempre m'han agradat els llibres de viatges, perquè m'agrada molt viatjar, però aquest bloc no serà exactament això ja que la meva estada per aquestes terres tindrà diferents finalitats així que no us heu de sorprendre si vaig canviant de tema i també d'enfocs. Què vull dir amb això?.

- Que parlaré de viatges

- Que parlaré de viure a un altre país, una altra cultura

- Que parlaré de les meves vivències a la Universitat UBC i BCIT

- Que no podré evitar fer algunes reflexions sobre l'educació, en general, i l'educació superior en particular